Es diuen moltes coses bones de la infància. Però paral·lelament hi ha un altre relat que s’imposa amb molta més força i que consisteix en encasellar les nenes i nenes fixant-nos en un aspecte cridaner de la seva personalitat. Això és força injust perquè les persones, nenes, nens i també adults, som moltes coses, no només som allò que més crida l’atenció de la nostra forma de ser.
A través del joc amb nines i ninos, els nens/es satisfan una necessitat d’identificar-se, representant moments de la vida quotidiana per expressar el que senten i entendre millor el món. Quasi res, eh! Però, amb totes les que hi ha al mercat, com escollir la més adequada?
En general, els espais pels que ens movem estan adaptats a les persones altes. Les taules, els mostradors, els lavabos, el mobiliari, fins i tot els museus. És difícil observar el que succeeix a prop del terra si no hi baixem però quan ho fem, ens adonem de coses que passen desapercebudes mirant des de dalt. No cal jugar si no voleu., n’hi ha prou amb baixar i veure tot el que succeeix. Proveu-ho!
No, no naixem amb la capacitat innata d’imaginar i, de fet, la imaginació és un procés evolutiu del cervell que necessita temps i que no es pot forçar per molt que ho intentem. Detectar quan una nena o un nen està imaginant és en realitat força senzill. Voleu saber-ne els senyals?
Som grans defensores de deixar espai per propostes de moviment dins de casa, però mai com a substitut del moviment a l’exterior (que és estrictament necessari), si no com una opció més de joc en sí mateixa. Tendim a pensar que a casa el joc ha de ser tranquil, més pausat, però ben mirat, també es pot generar un gran moviment entre quatre parets.
Els dos anys son una etapa en la que floreixen nous miracles contínuament. Sembla que tot va de pressa i les conquestes van marcant grans passes en l’evolució de la mainada. Observar, gaudir, meravellar-se, viure amb il·lusió cada un d’aquests passos és fascinant i un aprenentatge sobre com la vida s’obre pas, atreta per la crida del que esdevindrà.
Treballar la pròpia acceptació, és una tasca personal profunda i responsable amb la nostra auto-cura i creixement interior, en la que ara estem immerses. Però, tot i així, pensem que la nostra tasca com a mares és no quedar-nos allà mateix. Volem dibuixar l’acceptació com una gran manta amb tentacles que s’estengui per sobre de la nostra aventura de criança.
Què guapa! Quina nena més bufona! Us sona? És difícil canviar els comentaris o floretes espontànies, encara que creguis fermament que s’han de canviar. Els teus aprenentatges i costums adquirits acostumen a ser força resistents i lluiten per no abandonar el seu lloc d’honor. Us convidem a desplaçar, a cops de colze si cal, les teranyines que necessitem escombrar. Què us sembla?
No totes les famílies podem estiuejar en una illa paradisíaca perquè llavors deixaria de ser-ho. Imagineu-vos que es massifiquen i ja no tenim ni tal sols un lloc per desitjar! Seria un horror.
Infantesa i foc és un binomi que a priori pot resultar una mica contradictori. Gairebé, gairebé, un oxímoron en si mateix. Però, què diríeu si al llarg d'aquest post us expliquem per què nosaltres pensem que és essencial que les nenes i els nens puguin jugar amb una cosa que tant els atrau com és el foc? Amb tota la seva potència, amb tota la seva naturalesa diferent, amb tota la seva fascinació.
Carmen i Claudia som dues mares apassionades pel joc infantil, aquí publiquem els nostres articles d'opinió i també els d'altres professionals amb qui compartim les mateixes inquietuds.