A què no pot jugar als 2 anys?

Els dos anys son una etapa en la que floreixen petits miracles contínuament. Sembla que tot va de pressa i les conquestes van marcant grans passes en l’evolució de la mainada. Observar, gaudir, meravellar-se, viure amb il·lusió cada un d’aquests passos és fascinant i un aprenentatge sobre com la vida s'obre pas, atreta per la crida del que esdevindrà.

A aquesta edat, és possible que el teu fill/a ja hagi aconseguit fites com ara caminar amb desimboltura i fermesa o desplaçar-se i seure d'una manera segura. Això li haurà donat més autonomia i, al dominar la postura dreta, haurà començat a utilitzar les mans per transportar objectes, canviant la realitat que l'envolta. Arrossegar, empènyer, buidar i omplir, transportar, encaixar...

També haurà començat a imitar-te, oi? I què me'n dius de l’endreça? És possible que vulgui apagar el llum que t’has deixat encès, abaixar la tapa del WC, tancar portes... En definitiva, busca comprendre el món i necessita endreçar-lo per elaborar conceptes mentals lògics de les seves estructures.

En aquesta fase son absolutament concrets. No existeix ni la imaginació ni l’abstracte, que apareixeran molt després. No obstant això, des de que naixem, la música i l'expressió artística en general hi son presents d'una manera quasi innata acompanyades del moviment corporal, segurament molt present en el seu joc principal.

Però, a què no poden jugar? Què és el que no poden assumir a aquesta edat?

També trobem interessant destacar aquí una sèrie de coses que no podem demanar a la mainada de dos anys i que a vegades se'ns escapen.

No els podem demanar que comparteixin:

És molt difícil per a elles/ells compartir el que és seu, sobretot si es tracta d’una joguina que estan utilitzant en aquell moment, perquè estan en una edat en la que acaben d’aprendre a dir «jo» i a construir la seva identitat. El més important son elles mateixes i mateixos i no poden sortir d’allà tant fàcilment. En aquest context maduratiu, demanar que comparteixin joguines a aquesta edat és com demanar-nos a nosaltres que correm una marató sense haver entrenat mai. Impossible! En canvi, sí que poden compartir un tros de pastís o un glop del seu got d'aigua. Amb això no tindran cap problema.

No poden jugar a jocs de rol:

Si els observeu quan estan amb altres nens i nenes de la mateixa edat, solen interactuar però no acostumen assignar-se rols (jo sóc la mama i tu el nadó, per exemple). Això passarà una mica més endavant perquè, de moment, les seves interaccions amb altres persones son curtes i després cadascú va a fer les seves pròpies coses.

No poden jugar a jocs amb normes:

Per exemple, els jocs de taula. Podem utilitzar-los de manera no estructurada, per xerrar o aprendre nou vocabulari, però a aquesta edat, encara no pot seguir normes perquè just estan intentant integrar la complexitat del llenguatge. Demanar-los que esperin torn repetidament en un joc amb normes és impossible, els hi falten molts anys per adquirir aquesta habilitat i al final, resulta ser una activitat més frustrant que divertida. Quina necessitat hi ha? Ja arribaran els moments de grans partides al voltant de la taula, no cal córrer.

Tampoc els podem demanar que no es comportin com a veritables científiques/cs:

Segurament ja sàpiguen que la peça rodona va en aquell orifici en concret, però volen provar si també va en el quadrat. De la mateixa manera que es voldran posar les sabates grans, que voldran seure en una cadira en miniatura o que intentaran tot el que és políticament incorrecte, encara que sembli que ja tinguin la resposta.

Segons el nostre punt de vista, és important no corregir això perquè estan posant en pràctica el mètode científic pas a pas. Primer fan la seva hipòtesis: entra la peça rodona en el quadrat? Després passen a l’experimentació pura i dura: intenten posar la fitxa rodona al forat quadrat. I finament, treuen les seves conclusions: «no hi cap, ho he provat de diferents maneres i no entra». I així, amb tot, tot el dia. No és meravellós? La nostra recomanació és que evitem corregir i mostrar el camí amb frases tipus «no, amor, aquesta peça va aquí, o veus?». La curiositat i l'experimentació és un regal de la natura. Deixem que el gaudeixin!

Per acabar, només fer una especial menció a que cada nen i cada nena són un món i que no tots i totes evolucionen de la mateixa manera, ni tenen les mateixes habilitats. Tota la informació aquí recollida és purament orientativa, un resum super esquemàtic d'una cosa tan complexa com la infància, i no intenta ser un patró de la normalitat, si és que això existeix. Davant els vostres ulls es desplega la vida, en milers de formes i ritmes. Quina gran bellesa!

El joc és una porta extraordinària per entendre i acompanyar l'evolució de cada infant amb alegria i respecte. Abans de corregir, de guiar, d’esmenar el que estan fent, contem fins a deu o fins a vint si cal i preguntem-nos què hi ha darrere de cadascuna de les seves accions. Normalment, el joc acull una necessitat imperiosa d’entendre el món i relacionar-se amb ell així que, deixem-los fluir! I deixem que el seu gran misteri els guii en el seu creixement i maduració. Quin gran favor els farem, oi?