Ports gratuïts a partir de 60 € de compra (a Espanya peninsular). Lliurament en 24/48 hores.
Portada del blog
L’acceptació com aprenentatge en la criança

14 de Setembre de 2021 Categories: Especial Jugar i Jugar

L’acceptació com aprenentatge en la criança

La paraula “acceptació” ressona moltíssim últimament en el nostre equip. Som companyes de feina, es clar, però també, hem anat forjant una amistat enorme i compartim amb afecte els processos significatius pels quals passem cadascuna de nosaltres, perquè la vida és de tot menys un camí planer. Els moments costeruts, les pujades als cims, es viuen millor amb bona companyia i escolta.

Per diverses raons, ara mateix totes estem treballant molt el concepte de l’acceptació. Que curiosa és la vida, que ens condueix a ports comuns partint de llocs totalment dispersos en el mapa! Cadascuna, des del seu prisma, la seva experiència i com a treball personal profund i responsable amb l’auto-cura i creixement interior, estem embrancades en aquesta difícil tasca d’acceptar.

Acceptar no com a sinònim de resignació, si no com a punt de partida del que ha d’esdevenir. I, sobre tot, pel que és. On sóc? Com em sento? Qui sóc? Què faig amb això? Què em dic? Buf, milers de preguntes abocades a les nostres ments i les nostres ànimes que apareixen com una allau quan una es comença a escoltar amb afecte veritable.

vitolda_kleinFoto de Vitolda Klein en Unsplash

Però pensem que la nostra tasca com a mares és no quedar-nos aquí. Volem dibuixar l’acceptació com una gran manta amb tentacles que s’estengui per sobre la nostra aventura de criança. Això obre, en conseqüència, moltes incògnites i moltes reflexions que, aquests dies que hem estat treballant juntes, hem posat sobre la taula. Preguntes per les quals no tenim resposta però que ens han ofert un diàleg que volem compartir aquí perquè surten coses precioses quan debatem experiències i anhels de manera conjunta. Ens encanta escoltar-vos i aprendre amb vosaltres.

Hem parlat sobre l’acceptació de les nostres filles i fills. Els estimem per sobre de tot, lluitem cada dia pel seu benestar i per donar-los-hi tot l’amor del que en som capaces. Sabem valorar-los com a éssers únics i especials, però... Fem bé els deures de l’acceptació? No dubtem en que d’intenció no ens en falta, però no sabem si potser hauríem de fixar-nos una mica en el tema per veure possibles millores.

Sovint ens veiem justificant a les nostres filles o fills per sortir del motlle: “és que és una mica tímid”, “és que no para quieta, ho sento”, “és que no hi ha manera de que s’atreveixi a res”, “és que tot li fa por”, “és que té molta mamitis”, “és que li costa dormir fora de casa”... com una necessitat de donar explicacions als altres, demanant perdó per ser d’una manera o una altra. Què hi ha darrere de tot això? Què amaga aquesta actitud nostra?

Elin_TabithaFoto de Elin Tabitha en Unsplash

El treball de l’acceptació no és creure’s millor o pitjor que un altre, no és un camí cap a l’auto-empoderament, cap al “jo sóc així i a qui no li agradi que no miri”. Nosaltres creiem que això va d’una altra cosa. Pots no agradar-te i acceptar-te. Pots acceptar-te i seguir treballant en allò que vols canviar. Pots acceptar-te i reflexionar. Acceptar és l’inici d’un recorregut enorme i de cap manera representa el final de res. I és el mateix si has d’acceptar-te a tu mateixa o als altres.

Per descomptat que hem d’intentar que se superin cada dia o que vencin aquelles dificultats que tenen per arribar a ser més feliços. Però ningú canvia tant fàcilment. A les persones adultes també ens costa, oi? Tenir una dificultat, una por, una angoixa... El que sigui, no es pot afrontar de cara en la majoria dels casos. No som ni tan valents ni tan forts. Som persones humanes, tal qual. Si no hi ha una feina prèvia al darrere d’escolta interna i acceptació és complicat generar la capacitat necessària de partida per entomar la feina que suposa el canvi.

Josue_MichelFoto de Josue Michel en Unsplash

Quan ens disculpem en públic, és evident que estem intentant traçar un pont perquè els acceptin tal i com son, per llimar les males interpretacions... I és genial i segurament necessari, no ho sabem. Però si això no va acompanyat d’una feina prèvia, a casa, amb temps per treballar-ho i parlar-ho, tot es pot convertir en una bola enorme. Tant de bo tots i totes fóssim tant forts com en Goliat, però tot i així, potser això no va de força. Va de mirades i de comprensió. De treball personal.

Escoltar-se, acceptar-se, veure’s, parlar-se, conèixer-se... Son eines precioses que podem posar al seu abast. Totes les dificultats/pors/nusos son una oportunitat meravellosa per mostrar aquestes eines i ensenyar-los a utilitzar-les. No és necessari vèncer res, lluitar contra el vent, obligar-los a fer el que no volen o no poden. Potser un canvi de mirada que sigui un ancoratge al punt de partida, el de l’acceptació, és el millor dels camins que ens ajudi a dibuixar un nou itinerari. Qui ho sap. Nosaltres no som expertes en la matèria, però a les nostres cases (4 llars diferents amb 9 nenes/ns molt diferents en total), ens està funcionant.

Què n’opineu?

Afegir un comentari

Necessites ajuda?

Si tens qualsevol dubte sobre productes, enviaments, etc. Mira a preguntes freqüents o contacta amb nosaltres:

T'atendrem de dilluns a divendres de 9:30 a 14:30 hores