Per què a la infància li agrada jugar amb foc

El foc crema, es propaga i, a diferència de la resta d’elements (aigua, vent i terra), destrueix, i per això ens fa por. Ens fa por que s’hi apropin, que el manipulin, que l’alimentin. Et cremaràs. Vigila, no t’hi apropis. No, no, amb el foc no s’hi juga. El foc és cosa de grans.

Tot i això, per molt que els diguem i els repetim el missatge de tots els mals que comporta jugar amb foc, els atrau sense remei. La infantesa (i la humanitat, diríem) es sent primitivament captivada pel foc. No sabem si és perquè existeix una crida salvatge dins nostre saltant de gen en gen des dels nostres avantpassats, o perquè és un element de la natura tan peculiar que ja des de petites/s necessitem entendre’l. O perquè hipnotitza, qui sap si és, en part, cosa de bruixeria.

Per descomptat, té una part mística molt potent que lidera l’argumentari de moltes festes populars al llarg de la península (i possiblement el món sencer) com un element ritualista, una mostra d’agraïment al sol, símbol de la vida i de poder. Alguns exemples són la nit de Sant Joan, en la que donem la benvinguda a l’estiu i ens desempalleguem de tots els mals rotllos; les Falles de València i la seva potent posada en escena; el Correfoc a Catalunya, València i Balears… O de manera molt més íntima, qui no ha sentit la màgia i el clima tan especial que es crea al voltant d’una foguera de campament? O la calidesa que adquireix una estança quan s’encén la llar de foc? El foc és, sens dubte, un element que ens crida l’atenció al llarg de tota la vida.

Foto: Valdemaras vía Unsplash

I per això nosaltres des d’aquí us diem: Deixeu-los jugar amb foc! Deixeu que experimentin aquest gaudi perquè també forma part de la seva evolució, de la seva naturalesa humana, tal com jugar amb espases, amb nines o fer cabanes. Evidentment, no es tracta de jugar amb torxes ruixades amb gasolina, ni de regalar-los una torxa de querosè, sinó que intentem atendre aquesta fascinació per la flama que crema i l’adaptem a l’edat de cadascú, perquè puguin satisfer la seva meravellosa inquietud per la vida i tots els seus elements, foc inclòs.

Una nena o un nen saben que el foc crema (o ho aprendran abans de cremar-se), i també saben que no és una bona idea saltar al buit per intuïció. Així i tot, no els deixaríem passejar per la vora d’un estimball rocós de 300 metres de caiguda lliure, per si de cas els falla l’instint o el peu, i tampoc els deixaríem jugar amb una foguera tranquil·lament sense supervisió. Però, no és un exercici meravellós deixar-los decidir si saltar o no de l’escaló, si baixar o no per aquell mur que sembla una mica alt, si pujar per les escales al tobogan? Doncs, de la mateixa manera, també els podem anar donant més i més confiança amb el joc amb foc, depenent de les seves habilitats i del seu procés maduratiu. Com en molts casos, la base de tot és la confiança.

Foto: Janko Ferlic vía Unsplash

A partir dels 7 anys o així, és quan comencen a mostrar interès de forma més visible pel foc. Aprofiteu el moment! Perquè com deia la Maria Montessori, la primera vegada que neix l’interès per alguna cosa, és un període sensible en què tot s’assimila i es gaudeix mil vegades més. Nosaltres pensem que intentar evitar que s’apropin al foc és robar-los una vivència important del seu desenvolupament.

Amb aquesta edat, ja poden entendre les conseqüències bàsiques del foc i poden comprendre la seva naturalesa més enllà de l’aquí i l’ara. Poden entendre com es propaga, l’efecte de calor que exerceix sobre altres objectes… Encara que hem d’estar atentes/s al fet que no sobreestimin la seva capacitat de controlar-lo. Encara hi ha aspectes que no són capaços d’assimilar, com la rapidesa amb què pot propagar-se si el foc es descontrola.

A nosaltres se’ns acudeixen coses quotidianes que poden fer:

• Encendre llumins i veure’ls consumir, esperant fins l’últim moment abans no se’ls cremin els dits

• Jugar amb espelmes, tant sigui als aniversaris (encenent-les i apagant-les) o bé fent-ne servir per crear ambients bonics a casa, que és una activitat senzilla que els sol agradar, o, fins i tot, fer-les amb les seves pròpies mans!

• Encendre estufes de llenya, llars de foc… Deixant que preparin la disposició del combustible de la base, els pals més prims a sobre, després els troncs més grans… I deixant-los, per descomptat, encendre elles/s la metxa. Una companya de l’equip té una estufa a casa seva i ens explica que al seu fill de 7 anys li encanta encendre-la i, amb una mica de pràctica, és capaç de fer-ho sol (sempre amb supervisió i acompanyament d’una persona adulta).

• El set per fer espurnes que tenim a la web els sol encantar i pot servir per fer petites fogueres controlades.

• El joc de taula cooperatiu d’Ombres i Follets és molt divertit també per jugar amb foc, llums i ombres.

• Jugar amb bengales, sobretot a la foscor fent dibuixos a l’aire.

• Encendre un foc en una galleda de metall o un recipient ignífug i cremar papers, cartrons, palets, pinyes...

• Cuinar plats que requereixin calor amb elles/s (o deixar que ho facin de forma autònoma més endavant) pot ser també una opció interessant i una manera de combinar-lo amb una altra activitat que els acostuma a cridar l’atenció: cuinar. La cuina és un laboratori immens d’oportunitats estupendes per aprendre i trastejar.

• Si us animeu amb la idea de cuinar, oferiu-los una barbacoa. És una oportunitat única perquè juguin amb foc alhora que cuinen, de manera totalment controlada i adaptada a la seva mida. Segur que els agradarà que els deixem implicar en l’encesa del carbó o la llenya per preparar-la.

Foto: Tomas Park vía Unsplash

De vegades només es tracta de plantejar-nos; Què li pot passar? Com en qualsevol cosa relacionada amb l’autonomia, en aquesta societat ens anem convertint en sobreprotectores/s de la infantesa, sense pensar massa en el que implica. I amb això, hem anat perdent els referents del nostre entorn que ens ajuden a sortir de la nostra zona de confort: Si veiem que la nostra veïna deixa el seu fill cuinar sol una truita per dinar, potser podem preguntar-nos també si la/el nostra/e criatura és capaç de fer-ho i animar-nos a intentar-ho. L’exemple ens dona oportunitats per millorar, però ja ho hem perdut. 

Les nostres pors generen tensió a l’ambient, perquè en el fons, si estan acostumades/ts al fet que els donem confiança i que de vegades visquin de primera mà les conseqüències del que fan (un petit tall, una petita caiguda...) ens adonarem que la infantesa és, en realitat, molt prudent (per norma general).

Foto: Bambi Corro vía Unsplash

El nostre paper és saber donar-los indicacions, però vigilant que no siguin limitadores en lloc de portes obertes a la seva pròpia confiança i autoestima (allò d’“et cremaràs”, “cauràs”, “et tallaràs”...). Segons el nostre criteri i la nostra experiència, el secret està en el fet que la supervisió adulta no bloquegi, no generi a l’ambient aquesta ombra de que es cremaran, es cremaran, es cremaran… Fins que es cremen.

En el cas de les/els nenes/s més petites/s, la por pot interferir a l’aprenentatge, ja que un/a nen/a espantat/da pot simplement deixar d’escoltar. Saber acompanyar per estar allà i no deixar-les/-los soles/s amb el foc, però no aniquilar-los la confiança.

Com diu Alonso Gil, un dels fundadors de Diables i Timbalers, "Has de ser valent, no tenir por del foc, però mai perdre-li el respecte".