Juguem a casa de la família Arquilecturas

En una de les nostres aventures per la geografia peninsular amb la fi de conèixer els secrets del veritable joc a casa de diferents famílies, vam tenir l'enorme plaer de visitar la casa de Sonia Rayos, la ment pensant i entusiasta al càrrec de Arquilecturas. Tal i com ella defineix es "un projecte educatiu des del qual desenvolupem continguts didàctics amb l'objectiu principal d'apropar l'arquitectura als/les nens/es", per tant ja us podeu imaginar quines ganes teníem de poder xerrar amb ella sobre la infància i el joc, per conèixer la seva visió particular sobre aquest apassionant món.

Us deixem aquí un breu resum del què vam parlar.

Què és el que més gaudeixes dels vostres tallers?

M'encanta veure els nens i les nenes treballant amb plànols, mapes, maquetes; eines habituals en el treball de l'arquitecte que ells interpreten d'una forma molt més lliure. I com el resultat difereix del què nosaltres ens havíem imaginat. Ens trenquen totalment els esquemes. Tenen una forma de mirar, des de la sorpresa, la innocència, converteixen allò quotidià en màgic. 

Treballem l'arquitectura com a eina d'aprenentatge, i funciona molt bé perquè és una disciplina en la que es tracten conceptes que connecten amb el seu dia a dia. Quan es dóna el moment de connexió amb l'experiència vital, es produeix un aprenentatge significatiu. Veure als nens i les nenes descobrint a través del seu treball als tallers és preciós.

Com descriuries la forma en la que està present el joc en els vostres tallers?

El joc és una forma fonamental de desenvolupament en la infància,  i està present, d'una forma o altra, en totes les nostres pràctiques amb la infància. 

Quan pensem en joc ho vinculem a l'oci, pensem que jugar per un nen és una acció que no té res a veure amb l'esforç, disciplina, aprenentatge i res més lluny de la realitat. Nosaltres intentem que el jocs es converteixin en una eina d'aprenentatge; jocs actius quan ens apropiem de l'entorn, jocs verbals, quan relacionem el vocabulari arquitectònic amb les accions que realitzem, jocs de relacions espacials, a través de les maquetes, la volumetria, jocs simbòlics o de fantasia, mitjançant plans o capes, o a través dels oficis de la construcció.

La Silvana sempre diu: “el joc és per a la infància un treball molt seriós, que requereix esforç i concentració”, com podem obviar aquesta premissa? 

Quines aportacions solen fer els nens i les nenes quan se'ls planteja dissenyar un espai o un edifici? En quines coses es solen  fixar? Difereix molt de la mirada de l'adult o l'adulta?

Sense cap dubte tenen menys prejudicis que els adults, especialment aquells que estan acostumats a treballar prenent decisions, assumint responsabilitats; els nens i les nenes que treballen a l'escola per projectes, per exemple, solen presentar propostes més lliures i treballen millor en equip. La Silvana sempre diu que els nens tenen els ulls més oberts, aprecien detalls que als adults ens passen desapercebuts.

Quina relació té l'espai de joc amb el joc en si?

Sens dubte aprenem amb el espai i a través d'ell. Cada experiència de joc canvia en funció d'on es realitza, i cada individu es comporta d'una manera o altra en funció de l'espai de joc que ha experimentat. Fa uns dies llegia en un article que està demostrat que jugar en entorns natural, on hi ha més riscos, fomenta la resiliència, les habilitats socials i la creativitat.

Recordo una mestra que ens parlava de les pors d'una mare a que els seu fill jugués en entorns naturals. Ella va insistir molt en portar als nens al camp i aquell nen, que sempre havia jugat en entorns de màxim confort, queia una vegada i una altra perquè no sabia caminar sobre substrat natural. Quantes carències estava tenint aquell nen per no haver pogut desenvolupar les eines d'adaptació a l'espai.

Hi ha alguna ciutat que coneguis o que hagis sentit a parlar que sigui especialment interessant per viure amb nens i nenes?

És molt interessant el projecte movilitat i peatonalització dels carrers de Pontevedra, que ha sigut declarada Ciutat Solidària amb la Infància. Més enllà de construir parcs infantils, s'aposta per cedir l'espai als vianants, que poden recórrer la ciutat sense la pressió que suposa estar pendent dels cotxes.

Diu Tonucci que posar un nen a un gronxador és insultar la seva intel·ligència; li posem un gronxador perquè jugui, com si no sapigués jugar, i aposta pel joc al carrer, en les places, en entorns del dia a dia. Aquell és el model de ciutat que hem de perseguir, el que fomenta l'autonomia dels seus ciutadans.

Personalmente m'agrada molt viatjar amb els meus fills. Ciutats com Berlín o Amsterdam són ideals per fer-ho. Hi ha una gran consciència social amb la infància. Em  va fascinar veure a Amsterdam carrers residencials estrets en les que s'havia prioritzat l'espai de joc, de forma que inclús es tallaven trams de la calçada per a colocar-hi sorralls. Imagínat, no poder deixar el cotxe a la porta de casa a canvi que els teus fills puguin jugar tranquil·lament al carrer. Aquí seria impensable, les prioritats són altres.

L'espai i el jocs han evolucionat de forma conseqüent? Hi ha alguna connexió en la forma en la que es dissenyen els espais de joc amb el joc del dia a dia?

El joc ha evolucionat, segur, però personalment crec que el problema o la sort no estan en la evolució del joc, sinó en la carència d'aquest.

Es juga molt menys, i el joc és fonamental. En cada etapa, en funció del moment evolutiu del nen, predomina un tipus de joc o altre, però avui en dia cuidem el joc en la primera infància, i quan passen a primària es deixa de valora la importància que aquest té.

Ens podries donar algun consell per  “construir” un espai interior que serveixi per oferir un joc de qualitat?

Necessitem descobrir coses, allò previsible ens avorreix. Qualsevol espai és vàlid per al joc si puc trobar tresors en ell, si em permet descobrir racons en els que desenvolupar allò que desitjo, llocs que canvien, que adapto a cada moment, espais on amagar-me, on sentir-me còmoda, sense estridències, sense l'excés d'estímuls i colors amb els que es solen dissenyar els entorns per a la infància. 

Sempre diem, allò que és vàlid per un adult és vàlid per un nen. Sobra quasi tot quan es dissenya una ludoteca perquè es decora l'espai, no es condiciona ni s'ambienta, es creen artificis, impostats, imitacions, mentides: arbres de cartró-pedra, parets amb murals absurds que imiten jardins, muntanyes, un excés de llum com si haguéssim d'operar-los a cor obert... Crec que hem perdut les bones referències i hem de recuperar-les. Espai per a nens, espai que pinto amb colors primaris allunyats dels colors de la naturalesa. 

Teniu algun hobby o quelcom que us apassioni més que la vostra feina?

Jo segueixo amb la dansa i el ioga, que té molt a veure també amb l'apropiació de l'espai i el moviment. I m'agrada molt viatjar, que també té a veure amb l'espai i el moviment. Ja ja ja.

Creieu que el vostre joc de petits va influenciar d'alguna manera en els vostres hobbies actuals?

Sens dubte!  L'espai influeix enormement i la relació amb el mateix, i com no, a través del joc s'aprèn molt de l'espai. A molts artistes i arquitectes el joc els van influenciar tant que part de la identitat dels seus processos creatius la identifiquen amb l'apropiació de l'espai en la seva infància. Oteiza, Zaha Hadid, Alvar Aalto, Herman Herzberger... tots relacionen el seu treball amb les seves experiències de joc quan eren nens. 

Jo faig ballet des de que tinc quatre anys, convençuda que aquesta busca de l'harmonia, l'ordre i la interpretació de l'espai que buscava quan ballava m'ha influenciat moltíssim en la meva vida. No sé si vaig estudiar arquitectura per les meves vivències de joc en la infància, però sí que estic convençuda que independentment de la feina a la què m'hagués dedicat, la meva forma de veure el món està condicionada per el joc, i l'enfoc que donaria s'hi veuria reflectit.

Ens ha encantat el vostre llibre “En construcció” i ens ha fet pensar en la importància que té conèixer els processos d'edificació. Creieu que l'arquitectura podria ser una assignatura més en les escoles?

I molt útil. L'arquitectura a priori pot semblar una disciplina complexa, allunyada dels interessos de la infància, però a més se ser una meravellosa forma de joc per a nens i nenes, és també una eina d'aprenentatge molt eficaç, capaç d'integrar els conceptes curriculars en pràctiques amenes, lúdiques i de treball cooperatiu.

A més a més aporta a la infància una metodologia, una forma de treball en equip, uns coneixements; permet cobrir en la infància unes necessitats bàsiques que tenen a veure amb el joc, amb l'experimentació, amb l'exploració.

L'arquitectura com a eina d'aprenentatge és difícilment qüestionable. Com algunes altres, però amb una característica diferenciadora, i és que l'arquitectura està al nostre abast, és tangible.

L'arquitectura està present des que naixem. Aquest primer habitacle generat per els barrots del bressol o les parets de la nostra primera habitació ja que són objecte d'exploració per a un nen, i la percepció que tenim de l'entorn condiciona la nostra forma de relacionar-nos amb l'espai. A nivell pedagògic ens permet abordar les competències bàsiques i relacionar els conceptes del currículum amb la vida quotidiana.

Aquesta connexió de coneixements és el que fa de l'arquitectura una eina d'aprenentatge tan eficaç, perquè la'rquitectura es pot estudiar, es pot aprendre, però sobretot es pot recórrer.

Creieu que hi ha alguna cosa que podríem fer coma a societar per a millorar la qualitat del joc dels nostres fills?

Confiar en el criteri dels nens i nenes, no subestimar-los, permetre'ls prendre les seves pròpies decisions, deixar de sobreprotegir-los en el mal sentit de la paraula, perquè a vegades es confon sobreprotegir amb cuidar amb apego, i són coses ben diferents. Se'ls ha de deixar espai per l'avorriment, perquè d'allí surt el joc més creatiu. Els jocs massa estructurats no deixen espai per a la imaginació.

Com a societat crec que hem de redissenyar les ciutats posant el focus en les relacions humanes i en el sitema reproductiu, no tant en las qüestions productives que són les que ens han dut a prioritzar l'ús del vehicle o la zonificació dels barris. Més espais habitables pels ciutadans, voreres més amples, millor transport urbà, i els nens i les nenes no sobraran jugant al carrer.

Explica'ns alguna cosa que t'hagin dit algun dels teus fills/es recentment i que t'hagi sorprès.

No passa un sol dia que no diguin alguna cosa que em sorprengui.

En Pol està molt preocupat pel planeta, pel canvi climàtic, es manifesta com a feminista i el sorprèn que els adults el confonguin amb una nena per dur el cabell llarg. "Als nens també ens agrada portar el cabell llarg", diu en Pol. A l'escola estan treballant amb un programa sobre violència de gènere que a en Pol el confon  moltíssim. Li parlen que la societat diu això, la societat diu allò altre, i ell qüestiona què és la societat, perquè la meva mare no diu que el blau és de noi i el rosa de noia i la meva mare també és la societat. També està últimament fascinat amb la mitologia grega. L'altra nit, abans d'adormir-se, em va preguntar: "mare, a Espanya existeix algun Déu?"

A en Teo el que li encanta és la música. Té una cultura musical amb 12 anys al·lucinant. I unes playlists que escolto jo quan no hi són amb uns súper temes de Queen, David Bowie, Louis Amstrong, The Kinks o la banda sonora d'E.T. Quan arriba a casa em posa el que ha descobert nou a l'autobús. Està en mode adolescent, i jo li dono mil petons i ell s'aparta de me i em diu: "d'acord, pots donar-me un petó, però intenta no posar-me el nas a l'ull".

Què li desitges al joc infantil del futur?

Llarga vida al joc! El joc necessita ser valorat com una necessitat bàsica de la infància. Inclús diria com una necessitat bàsica de l'ésser humà. Jo segueixo jugant amb el paper, el cartró, les peces de lego; no hauríem mai de deixar de jugar.

Esperem que us hagi agradat molt l'entrevista i que hagueu gaudit d'aquesta passejada pel joc a casa de la família Arquilecturas. Us animem molt a donar un cop d'ull al seu projecte si no els coneixeu.

Fins a la propera!