EL JOC A LA CASA DE LA BEATRIZ MILLAN

Arribem a casa de la Beatriz Millán un dissabte assolellat al migdia. La Martina i la Julieta estan expectants, com tots els nens i nenes als que anem a visitar ens miren amb erta incredulitat quan els expliquem que anem a casa seva per a que ens expliquin, a què els agrada jugar, amb qui, on...?

A casa la Beatriz es respira ordre i organització. És un pis petit i tenim molta curiositat per saber com es desenvolupa el joc en una llar de reduïdes dimensions.

Anem a veure què ens expliquen!

Beatriz, quines edats tenen la Martina i la Julieta?

La Martina té 8 i la Julieta 5. Es porten tres anys i un mes justos i, encara que tenen personalitats molt diferents, la diferencia d’edat ha sigut clau perquè s’enganxin en el joc juntes.

Ser pares és una tasca creativa, que obliga als adults a reinventar-se dia a dia. Hi ha coses respecte al joc de les teves filles que has tingut sempre clares?

Sí. Per exemple, en les seves primeres festes de Nadal, la Martina tenia 3 mesos! És la primera neta i neboda i vaig posar “normes” sobre les cartes als Reis Mags, perquè ningú es tornés boig amb mil coses. També volíem que en els seus primers anys tingués joguines de fusta o tela, i evitar les piles i el plàstic, per exemple. A mida que va anar creixent, el que més li interessava eren les pinces de la roba, els tuppers de cuina, els borrissols del terra... resumint, qualsevol cosa menys joguines.

Per a nosaltres també és important que no tinguin moltes joguines i que hi hagi una rotació constant. Si entra alguna cosa n’ha de sortir una altra. En part per sostenibilitat, en part perquè hem observat que quant menys tenen, més i MILLOR juguen i, en part també per el nostre espai reduït, es clar!

Hi ha alguna cosa del joc de les teves filles que et preocupi?

Em preocupa que deixin de jugar ;)

Ens encantaria saber com s’organitza el joc a casa vostra i com us ha condicionat l’espai durant les diferents etapes de joc de la Martina i la Julieta.

Bé, casa nostra ha passat taaaantes fases... és increïble com un pis tant petit i en teoria amb tant poques possibilitats ha pogut canviar tant.

Hem tingut les joguines a la sala d’estar durant una temporada força llarga. També en l’habitació que ara és el seu dormitori, perquè mentre dormien amb nosaltres no vam posar els seus llits. Poc a poc, tot va anar migrant a “l’habitació del pànic” que fèiem servir de traster, i ara tenen allà la seva habitació de jocs. No és gents Pinterest ni dissenyat a mida, però es funcional i els permet tenir un espai propi i suficientment ampli per a que puguin jugar les dues.

La Beatriz i la seva família viuen en un pis petit però tot respira harmonia i ordre. Ella és detallista i curosa i tenim la impressió de que la Martina, la seva filla gran, en això se li assembla molt. Cada cosa té un lloc i per a la Martina és important conservar aquest ordre. Aquí la veiem jugant amb els seus ratolins, que li han anat arribant amb la caiguda de les dents.

Durant el joc, els nens i les nenes canalitzen emocions, vivències i posen en pràctica moltes habilitats de tota mena com ara les socials, de moviment, etc... Alguna vegada t’ha sorprès el joc de les teves filles perquè veus clarament que estan canalitzant o posant en pràctica alguna cosa?

En moltes ocasions. Per exemple, la manera den la que tracten als nadons. Quan eren més petites els hi donaven el pit, els portaven en braços o em demanaven que els lligués al seu cos amb un mocador, com si els portessin amb un fulard. No fa gaire, escoltava a la Julieta jugar amb les seves barbies a que anaven a classe de boxa, igual que jo porto fent des de fa uns quants mesos. Suposo que al final imiten a través del joc molt més del que creiem. Per això aquest té una importància tant gran.

La Martina ens ensenya uns titelles de dit que li van regalar fa temps. Ens sorprèn la delicadesa amb la que tracta tot el que toca. Els nens son sempre una sorpresa i, en conseqüència, el seu joc també. El joc és com l’ADN, únic i correcte. Cada nen o nena juga d’acord amb les seves necessitats i per això el joc de cada un és el que ha de ser.

Veiem que la Martina i la Julieta tenen personalitats molt diferents. Això es veu reflectit en la seva manera de jugar?

Moltíssim. La Julieta és més de joc simbòlic. La Martina de joc estructurat, però també crec que influeix el tenir germans amb els que jugar, es clar. És molt més divertit fer cuinetes entre dos que un de sol, i la Martina va haver d’esperar a tenir 4 anys perquè la Julieta interactués en el joc amb ella (més o menys!)

En els jocs de construcció es nota molt lo diferents que son. Mentre que a la Martina li agrada seguir les instruccions i tenir “un repte” per aconseguir, la Julieta agafa peces d’aquí i allà i crea el seu propi món. Són tremendament diferents, però es complementen a la perfecció a l’hora de jugar.

Al damunt de la llibreria, hi ha una col·lecció genial de Lego, que han anat construint entre tota la família. La Martina em pregunta quin vull veure i baixa la casa de fades per ensenyar-me-la.

Des dels 8 i fins als 12 anys, el joc amb peces petites pren molt de protagonisme. Això passa perquè tenen ja tantes vivències que necessiten material variat per a representar-les i això és fàcil d’aconseguir amb peces petitetes. En aquesta franja d’edat, és quan es converteixen en veritables experts i expertes en mini mons.

Què és el que més gaudeixes del joc actual de les teves filles?

Veure-les sense que elles em vegin.

Ara mateix contesto a l’entrevista des de la taula del menjador i les veig a la seva habitació jugant a que son mama i filla (la Julieta és la mare i la Martina la filla) i estan en el dia de Nadal obrint regals. Em passaria el dia gravant-les. Són moments molt especials. No sempre ha estat així. No vull idealitzar el joc entre elles. Han tingut un temps “d’adaptació” l’una a l’altra força llarg. Però ho han aconseguit juntes, emmotllant-se a poc a poc i ara que reflexiono sobre això, veure el procés des de fora i deixar que trobessin el seu ritme ha estat preciós.

Últimament, s’ha estès molt la idea de que els pares hem de jugar amb els nostres fills. Tu què en penses d’això?

Just aquesta pregunta em va molt bé després de l’anterior. A mi m’agrada jugar amb elles a jocs de taula, per exemple, però no em demanis que jugui a nines perquè m’avorreix sobiranament i no ho gaudeixo. Jugar és una manera d’interactuar amb ells igual que és pintar junts un mandala, fer manualitats, llegir-lis contes, o plegar una rentadora.

Durant una temporada em sentia culpable, però crec que el més honest és explicar-lis quina mena de jocs prefereixes i quins no. I no forçar res si no surt de natural.

A què jugaves quan erets petita?

Vaig ser filla única fins als 7 anys així que els meus jocs sempre eren individuals. M’agradaven molt els puzles, dibuixar... Vaig aprendre a llegir molt aviat i devorava els llibres com ara ho fa la Martina. També m’encantaven els playmobil i uns indis i vaquers de plàstic verd que venien en bosses “a kilo” i amb els que hi passava molt de temps entretinguda.

A la Julieta li agraden molt els dinosaures i en sap molt. Aquí li explica a la Carmen quins son els seus predilectes i el perquè. Les nenes i els nens, quan tenen un tema que els apassiona, acostumen a portar-lo a diferents àmbits del seu joc. Llegeixen sobre allò, miren imatges, les representen en el joc simbòlic i creen mini mons. Alguns pares i mares els preocupa perquè aparentment, sembla que juguen a una única cosa. Però si observem, ens adonarem de que ells agafen un fil conductor que desenvolupen en molts àmbits diferents del joc en el que intervenen moltes habilitats diverses.

Segueixes jugant?

Es clar. Tots els dies. La vida és un joc constant ;)

M’agraden molt els jocs de taula, per exemple, i reconec que sóc força competitiva. Amb el Dobble tenim unes baralles piscineres molt divertides.

El teu joc de petita ha influït en la teva activitat professional?

Suposo que d’alguna manera sí. Recordo tenir molts llibres, per exemple, i ara en visc envoltada i formen part de la meva feina.

La Martina i la Julieta, juguen com ho feies de petita? Si no, què ha canviat?

Les dues connecten molt bé juntes quan juguen, però també juguen de manera individual de tant en tant i quan això passa em recorden molt a mi perquè, quan els meus germans van tenir l’edat de jugar jo ja estava en mode quasi adolescent així que, de nena jugava sola. Quan les veig jugar juntes veig lo molt que aprenen (a respectar-se, a esperar torn, a negociar a què juguen, a fer equip quan toca endreçar...) i els records tant bonics que estan creant per el futur. I d’alguna manera, jo també visc el que hagués pogut ser jugar amb algú de més o menys la meva edat.

Durant l‘estoneta que hem jugat amb elles, ens hem adonat de que tenen molta paciència l’una amb l’altra i això es converteix també en molta complicitat. Es diuen moles coses amb la mirada i, com diu la Beatriz, dos personalitats tant diferents fan constantment un exercici d’observació, tolerància i amor.

Què condicions de joc de la teva infantesa creus que farien més ric el joc de les teves filles?

Tenia menys joguines que elles i, encara que tampoc en tenen una bogeria, crec que en el joc menys és més, sens dubte.

La Martina ens toca una cançó amb el seu petit piano i ens explica que ha hagut de practicar molt per aconseguir-ho.   Hi  ha  nens  i  nenes  als  qui un instrument musical els desperta molta curiositat i sabem que alguns i algunes han descobert una veritable passió per la música tocant un xilòfon o un petit piano.

Creus que hi ha aspectes del joc dels infants que han millorat respecte a la nostra generació?

Crec que els pares tenim més informació sobre quina mena de joguines oferir als nostres fills, i ens preocupem més per l’origen i els materials d’aquests. Encara queda molt de camí per a recórrer, però tinc la sensació de que hi ha menys estereotips a l’hora de regalar jocs i joguines per a nens i nenes, per exemple. Ja no és tan estrany veure nens portant un cotxet amb un nadó per un parc, o nenes a les que regalen un kit d’eines de bricolatge. Pot ser que les mares i pares d’ara estiguin més connectats amb les nenes i els nens que van ser, i connecten millor amb la infantesa.

La Julieta és fan dels dinosaures. Li agraden molt. Aquí ens els volia ensenyar tots, aguantant-los ella sola.

Per últim, explica’ns perquè creus important jugar?

Jugar és la base de l’aprenentatge, i no em refereixo a conceptes concrets, que també (jo és que sigui molt fan del “joc educatiu”, però hi ha materials fantàstics), si no a l’aprenentatge social.

Jugant aprens a posar-te al lloc de l’altre, i que els adults del demà aprenguin empatia és clau per a que creïn un món millor.