JUGEM A CASA DE "LA CASITA DE WENDY"

26/02/2019. Categories: Cròniques del jugar

Avui estem a casa de la Inés, en Miguel i la Valentina. La Inés és dissenyadora i coneixem i admirem el seu producte. Ens fa especial il·lusió visitar casa seva a Madrid per a que ens expliqui la seva visió del joc i tenim moltes ganes de conèixer a la Valentina, la seva filla.

Quina edat té la Valentina?

Acaba de fer 8 anys.

A què juga la vostra filla? Puja molt al taller a jugar?

Ara està en una fase molt maca de jugar. Abans li costava fer coes sola i ens demanava molt que juguéssim amb ella, però ara puja a la seva habitació a escriure textos secrets, a fer petits invents o a jugar amb els seus tresors... També puja al meu taller a investigar, perquè sap que hi ha molt espai i moltes coses interessants. Sobretot li agrada pujar quan ve alguna amiga i allí es creen les seves històries i els seus escenaris.

La Valentina és una nena entranyable. Té una enorme capacitat de joc i gaudeix amb molts estils de joc diferent. Aquí ens ensenya un conte en el que s’han de trobar petits detalls amb una lupa.

I tu, Inés, a què jugaves de petita?

Jo jugava moltíssim a imaginar coses. Feia teatrets amb les nines, construïa mons a la meva habitació fent servir tot el que tenia al meu voltant. Era molt imaginativa i no parava d’organitzar jocs per les amigues. Situacions, disfresses...

Sempre he sigut molt sensible i, quan jugava a imaginar coses, ho vivia com si fossin reals. Així que era meravellós.

Encara recordo jocs d’imaginar que la meva habitació era una serva i que jo tenia una cabanya i, quan sortia de la cabanya, em feia por de veritat... i veia amb claredat les males herbes, les plantes, els animals...

Creus que al que vas jugar de petita ha influenciat en la teva feina actual?

Sí, molt. La veritat és que em vaig construir un món propi i crec que encara hi segueixo vivint ^_^

La Valentina està totalment familiaritzada amb la feina que es fa a l’estudi de la Inés. Es relaciona amb naturalitat amb tots els materials que hi ha. Teles, fils, paletes de color... Tot allò també forma part del seu imaginari. No podem evitar pensar en lo afortunat que ha de ser créixer en un entorn creatiu, en el que la imaginació genera allò que després les mans fan realitat i que acaba vestint a persones que no coneixes.

Com creus que influeix en el joc de la Valentina el fet de ser filla única, i com això us afecta en el seu acompanyament?

Al ser filla única, ha sigut una mica complicat el tema del joc perquè sempre hem jugat molt amb ella, sobretot en Miguel. Ell ha estat el seu animador personal i totes les tardes les ha dedicat a portar-la d’un lloc a l’altra i a jugar molt amb ella a casa, al parc, patinant...

Sembla una situació ideal però hi va haver un temps en el que això ens va portar a que la Valentina no pogués jugar mai sola i ens demanés constantment que juguéssim amb ella i, quan no podíem, es convertia en una pressió per a nosaltres.

Però fa un any, o any i mig, ha fet un tomb molt gran i ara té un món interior preciós. Escriu diaris i plans que vol fer, té capces amb tresors i codis secrets, pinta, llegeix, es disfressa molt, juga amb les seves coses i amb el que troba...

Colección de minerales y cristales y piedras que ha cogido por la playa, nos los ha enseñado con detenimiento y nos ha regalado uno a cada una.
 

Ha fet un canvi també perquè nosaltres, poc a poc, l'hem anat convidant a jugar sola, començant alguna cosa amb ella i deixant que ho acavi, per exemple.

 A què és al que més li agrada jugar?

Gaudeix amb tot: jocs de taula, organitzar les seves coses, escriure, llegir, disfressar-se, fer-se cabanes ...

Sabem que els caps de setmana us encanta anar a la casa del camp, quines diferències veieu en el joc de Valentina en la naturalesa o la ciutat?

Al poble és que té un pla preciós. La casa està en un poble on quasi no hi ha cotxes i està envoltada de natura. Allà té una colla d'amics i es passen les hores fora de casa al seu aire, munten picnics, han fet una cabana que van millorant i arreglant, agafen les bicis, patinen, fan pel·lícules (amb l'ajuda del Miguel), es disfressen, juguen amb pals, tolls, rius ... molt de joc a l'aire lliure i amb els amics. A més, gairebé sempre sense pares i en lliberta

Al ser filla única, els seus amics del poble és el mçes semblant a uns germans que té. Quan estem allà, menja, sopa i avegades fins i tot dorm amb ells. Aprèn a compartir, a empatitzar i resoldre conflictes amb altres nens d'una manera més quotidiana. I , a sobre, en un entorn de natura que sempre els inspira jocs i aventures.

Quins contes li explica Miguel a Valentina? Com d'important creieu que és aquest moment del conte?

Totes les nits llegim amb ella, sobretot el Miguel que és el que la sol ficar al llit. Llegeixen tot tipus de contes; quan està cansada alguna cosa lleugera, un àlbum il·lustrat (com els que edita Kireei que són meravellosos), i altres dies contes sense dibuixos perquè Valentina practiqui la lectura i la imaginació. Ara estan Llegint “Jim Boton y Lucas el maquinista” i van poc a poc.

En aquest moment es produeix un moment màgic, Valentina ens canta la cançó del llibre Nanukita, del qual el Miguel, el seu pare, n’és coautor.

Creus que l'univers de Valentina es veu influenciat per l'aire de creativitat que es respira a casa vostra?

No sóc molt conscient d'això, suposo que sí, però no ho sabria dir perquè per a mi la creativitat és una cosa quotidiana i normal. No sé com són altres cases o com eduquen els altres nens.

Sí que és cert que noto que està desenvolupant molt sentit de l'humor, és molt bromista i vol sempre riure i fer bromes, això és molt de la nostra família (Miguel i meva). També li atrau molt l'estètica, els colors, les formes, observa molt les coses i això suposo que també és molt nostre ... Sempre està dient-me: "mira mama, que bonic això". I recentment, fa servir una paraula que m'encanta: "mira mama, què detallista això", quan algun dibuix té molts detalls o està molt ben fet.

Hem portat unes plomes de colors amb nosaltres i la Valentina en un moment les ha col·locat en l'ordre de l'arc de Sant Martí, després ha canviat l'ordre i ha fet cercles de color i un mandala.

 

I finalment, ha demanat a la Inés que les hi col·loqués a les cues. Es veu clarament que la Valentina és una nena molt familiaritzada als materials no estructurats i troba recursos per jugar i inventar un món amb les coses més simples.

Què feu amb una joguina o un material que no ha tingut èxit a casa vostra?


L’acostumem a regalar a algú que ho vulgui per als seus fills. Sempre li demano a la Valentina que sigui conscient del que demana que li comprem, que pensi si ho farà servir, etc ... i moltes vegades li proposo que faci repàs del que té i que tregui les coses que no fa servir i que vol regalar .


Des de nena no hem volgut que entri en la roda del consum i amb prou feines hem anat amb ella a botigues, perquè ens sembla aclaparador. Intentem comprar des de casa en línia i pensant bé què voldrà, buscant coses concretes.

Desde ben petita no hem volgut que entri a la roda del consum i amb prou feines hem anat amb ella a botigues, perquè ens sembla aclaparador. Intentem comprar des de casa en línia i pensant bé què voldrà, buscant coses concretes.

Per tota la casa trobem petites obres d'art, il·lustracions, joguines artesanals, dibuixos de la Valentina.. Realment és una llar en què es respira creativitat. El Miguel és pintor i en les parets també trobem algunes obres seves.

Potser aquesta és la raó per la qual li importen poc les coses materials i els objectes. L'any passat vam viure una experiència que fins i tot era exagerada: un dia al centre de Madrid vaig decidir entrar amb ella en una botiga d'aquestes que tenen mil coses de purpurina i agendes i unicorns i de tot, i li vaig dir que li comprava alguna cosa, el que volgués. Vam recórrer la botiga sencera i tot li encantava, però després deia: "però ja tinc una agenda", o "després amb això no hi jugaré". Total, que vam sortir de la botiga amb una joguina per al gat. Em vaig quedar al·lucinada perquè jo volia comprar-li alguna cosa i ella no va voler res, ha ha ha ha ha.

En canvi, aquest any ha canviat molt i ara sí que demana una mica a la babalà de tot, suposo que com tots els nens. El fet de que no volgués res em va encantar, però fins i tot em va preocupar, ha ha ha ha.

Va ser per a vosaltres important la decisió de l'escola a la qual va Valentina?

Si, molt important, volíem que estigués en un col·legi que fos com una llar, sobretot perquè hi va entrar molt petita, amb 3 anys.

Per què vau triar educació Waldorf?

La vam triar per molts motius. Primer vam conèixer l'escola, perquè era a prop de casa i vam anar a veure-la. Ja d'entrada, no tenia res a veure amb la resta d’escoles, ja que té un bosc dins, cabanes als arbres, molta vegetació i una segona llar a les classes amb terres de fusta, joguines de fusta, etc .

Una cosa que sempre ens ha agradat molt dels col·legis Waldorf, és la importància que té l'educació artística. Els nens i nenes canten, toquen la flauta, ballen, pinten i en totes les disciplines s'utilitzen materials de molt bona qualitat.

Les escoles que hi ha a prop de casa nostra, són estèticament com presons. Totes de formigó i patis de grava sense plantes. Tot això ens sembla ja d'entrada contrari a la idea d'acollir a la infància i no entenc com és que no es té cura de que els nens estiguin en un lloc inspirador i acollidor quan hi passen tantes hores.

Però òbviament, aquesta no va ser la raó per la qual vam decidir portar-la a aquest col·legi Waldorf, sinó perquè ens vàrem informar de la pedagogia i ens va agradar molt. És una pedagogia centrada en l'ésser humà, en cuidar-lo i acompanyar-lo en el seu creixement, no pensa de manera productivista ni tracta de crear treballadors. És una cosa llarga d'explicar, perquè aprenen jugant, no hi ha pressions, ni exàmens, ni llibres de text ... Ells aprenen d'una forma molt activa, creant els seus llibres i quaderns, li donen molta importància a la naturalesa, a les emocions ... En fi , que ens encanta el col·legi i ella és felicíssima allà. Tant, que durant vacances sempre ens diu que troba a faltar la seva escola.

I així ens té la Valentina, una mica fascinades explicant-nos tot el que li agrada. La llista comença per la música, li encanta el Michael Jackson, la pel·lícula d'ET, inventar normes dels jocs, fer cabanes quan van amics a casa, anar a passejar pel bosc ... ens fa l'efecte que podríem quedar-nos tot el cap de setmana i ella no pararia d'explicar-nos coses.

Bé, quan va entrar a infantil teníem certs dubtes de si seguiria a primària. La gent ens deia que, en ser una educació diferent, anaven més lents en l'aprenentatge abstracte (llengua, matemàtiques etc ...) i no sabíem bé si això seria bo o la acomplexaria respecte a altres nens.

Però la veritat és que al final estava tan contenta amb els seus amics i profes que ens va semblar lògic deixar que continués allà. I crec que hem encertat. La Valentina és molt emocional i qualsevol pressió la bloqueja, de manera que aprendre sense pressió i jugant està fent que li agradi molt aprendre i ho faci feliçment.


Tu creus que el joc fa un món millor, ens fa més feliços?

Crec que si. Crec que vivim en una societat que no valora prou el joc, ho considera una pèrdua de temps i només es permet a la infància fer-ho. Però tampoc massa, perquè de seguida hi ha deures, tasques, extraescolars ... i un intent per fer que els nens deixin de jugar i comprenguin "la realitat".

Però el joc és l'aprenentatge pur, és així com aprenem del nostre entorn, és com aprenem a conviure, com desenvolupem les nostres idees, com investiguem, com vam crear ... A l'escola de la Valentina es dona moltíssima importància al joc, en infantil gairebé no fan altra cosa, i és en el joc on els nens aprenen de veritat.

¿Qué significa el juego para ti?

Yo soy muy jugona, no tanto de jugar como los niños, si no de tomarme la vida como un juego y disfrutarla. He transformado aquellos mundos que hacía en mi habitación en mi propia vida, sigo tomándomela como una fantasía sin muchas normas y en la que todo es posible. Reconozco que esto choca muchas veces con el mundo adulto organizado, responsable, etc…pero me gusta crear un pequeño oasis ante tanta realidad. Sigo jugando.

Esperamos que os haya gustado mucho la entrevista y que hayáis disfrutado de este paseo por el juego en La Casita de Wendy. ¡Hasta la próxima!

Afegir un comentari