Necessites ajuda?
Si tens qualsevol dubte sobre productes, enviaments, etc. Mira a preguntes freqüents o contacta amb nosaltres:
T'atendrem de dilluns a divendres de 9:30 a 14:30 hores
07 de Gener de 2021 Categories: Moments de joc
A partir de l’observació dels nostres fills i filles petits, han sorgit moltes preguntes i algunes reflexions que ens han portat a repensar la vida quotidiana de les nostres famílies i a recuperar l’alè per viure més feliçment.
Foto: Chewy vía Unsplash
Mentre, quan eren bebès, els nostres fills i les nostres filles es movien, es descobrien les mans o feien les primeres passes, vam observar-los durant llargues estones. Volíem veure quins moviments realitzaven, quins objectes preferien i què en feien. Un nadó de tres mesos juga? Com? Enfilar-se és un joc? Com juguen, avui, les criatures?
En formar-nos en el tema del joc i dels ambients preparats, vam començar a relacionar espais, materials i joc, com també a distingir, per exemple, entre materials lents i materials ràpids. Els primers permeten realitzar un descobriment pausat, desplegar una gran varietat d’usos i tenen un potencial creatiu que no s’esgota. Els segons, molt elaborats, atrapen l’infant fàcilment, li exigeixen una interacció ràpida i s’esgoten aviat. La qualitat de l’objecte determina la qualitat de l’ús que en fa la criatura.
Relacionant joc amb aprenentatge, podem dir que, si bé les nenes i els nens no juguen per aprendre, no aprenen si no juguen. Per tant, sense joc no hi ha aprenentatge. És per això que la qualitat del joc determina la qualitat de l’aprenentatge.
Foto: Markus Spiske vía Unsplash
Un joc de qualitat és el que es realitza lliurement, sense ser dirigit, sense un objectiu determinat per la persona adulta. I es dóna com un continu de processos interns que tenen una expressió externa i que estan en relació amb tot allò que viu l’infant. El joc creatiu i personal és el que va de dins cap enfora i que, com tot desenvolupament significatiu, es produeix impulsat pel motor intern de la necessitat vital d’un infant.
La condició perquè es doni el procés és permetre’l, i això només és possible fer-ho amb temps. Temps per a la maduració i respecte pel ritme que necessita per ser desenvolupat.
Si volem acompanyar les criatures en els processos de la primera infància, les persones adultes necessitem alentir els nostres ritmes per sintonitzar amb els seus.
Foto: Sergiu Valena vía Unsplash
Aquí ens sembla útil evocar la imatge dels avis i de les àvies. Els ancians necessiten un temps i un ritme concrets per vestir-se, per moure’s, per viure amb dignitat. Fer-los córrer esdevé poc respectuós i els causa un gran malestar. Els infants també tenen dificultats reals per adaptar-se a les presses: seguir-nos els exigeix un gran esforç, i no una mena d’esforç gratificant, sinó del que els empeny a sortir d’ells mateixos, a perdre’s, perquè els allunya de les seves necessitats bàsiques.
Foto: Johnny Cohen vía Unsplash
Un avi, un infant: el seu ritme intern és l’únic que poden tenir sense perdre el contacte amb ells mateixos. Un dels nostres fills necessita molta estona per vestir-se, però, quan caminem cap a l’escola, ho fa decididament. L’altre fill és àgil per vestir-se, però al carrer observa tot el que hi veu i ens fa aturar moltes vegades durant el trajecte.
Són necessitats diferents de ritme i de temps. Per percebre-les, cal anar a poc a poc, perquè els processos maduratius també s’alimenten de moments en què sembla que no passi res d’especial. Però aquests temps compartits, amb presència real, són els que permeten que succeeixi tot. Com les petites converses..., tan intranscendents com reveladores!
Foto: Zaur Giyasov vía Unsplash
Les persones adultes parlem molt de l’autonomia dels infants..., que, com totes, requereix una adquisició progressiva. Quan anem de pressa, no podem crear ocasions perquè la criatura practiqui, conegui..., i arriba el dia en què decidim que ja hauria de poder..., i li exigim autonomia, sense haver-la-hi permès prèviament en petites dosis i en relació amb moltes coses quotidianes.
Foto: Enis Yavuz vía Unsplash
Vegem-ne uns quants exemples:
Quan el meu fill comença a parar taula, si els estris que deixo al seu abast estan fets de plàstic, perquè són «a prova de criatures», no caldrà que tingui cura de no trencar-los. Si para taula amb peces de vidre, jo li recordo que es poden trencar, l’ajudo una mica perquè pesen i ell no pot anar ràpid. Si, quan els nens i les nenes mengen, volem que, progressivament, puguin servirse ells mateixos, omplir-se el got, eixugar-se, dominar l’ús dels coberts o tastar aliments nous, no podem enllestir-ho tot, servir-los, eixugar-los, pelar la fruita o desparar la taula.
Si, mentre fem el sopar, un fill de cinc anys renta quatre plats, la cuina quedarà entollada: són efectes col·laterals. Però incorporar els nostres infants a les rutines domèstiques és una manera excel·lent d’estar junts i ells s’hi aboquen amb entusiasme. L’aprenentatge té lloc a moltes bandes i la vivència és rica.
Cordem els botons de la roba de la nostra filla durant mesos mentre ella s’ho mira, fins que un dia intenta fer-ho sola. Esperem i observem. Li oferim ajuda (hem dit «li oferim»), de vegades ens en demana i d’altres no en vol. Lliura unes quantes batalles amb els botons. Un dia en podrà cordar un, i un altre dia, el que va més dur de tots, i li brillaran els ulls quan ens digui: «Tota sola!». Per fer-ho així, ens cal anar a poc a poc.
Volem esmentar també l’anticipació i la transició en la vida quotidiana.
L’anticipació es refereix a l’anunci del que farem del que passarà. «Mare, m’expliques com anirà el dia?», em sol preguntar la meva filla al matí. L’anticipació li permet preparar-se, com les persones adultes, amb la diferència que nosaltres tenim més informació i que moltes coses dependran de nosaltres mateixos.
Ens cal també un temps d’immersió en qualsevol situació o activitat i un temps de tancament quan s’acaben. Entrar a l’escola, trobar-hi els nostres fills i filles amb l’abric i la motxilla posats i endur-nos-els a casa al cap de deu minuts, s’assembla més al joc d’arrencar cebes, que no pas al fet d’entrar al seu espai (escolar), on han viscut moltes coses. És important que hi hagi una breu transició per marxar plegats cap on sigui. Per fer això, també hem d’anar a poc a poc.
Com a famílies, viure més lentament no inclou només el funcionament quotidià, sinó també aspectes més intangibles, com ara la vida emocional, les relacions entre les persones que convivim. Si la família va de pressa, quan les dificultats treuen el nas, les ajornem per continuar endavant amb un «Ja en parlarem al vespre, ara no hi ha temps. Fem tard a bàsquet».
El nen petit viu i sent en el present. El que passa interiorment, passa ara, i parlar-ne unes quantes hores més tard no té una connexió real amb la seva vivència. Quan esclata un conflicte o una emoció, llavors és quan necessita contenció i acompanyament. Desfer un malentès, oferir consol, acceptar una empipada o manifestar-la. Cal temps per atendre en lloc de tapar, per acceptar en lloc de compensar. Conèixer-se a si mateix, comunicar-se, també s’aprèn a poc a poc.
Foto: Charles Deluvio vía Unsplash
D’altra banda, no és possible alentir el ritme familiar si les persones adultes mantenim unes dinàmiques professionals accelerades, amb horaris extensos, alta velocitat i espirals d’estrès impossibles d’espolsar quan entrem a casa. Si la societat familiar és el nostre primer medi, que el construïm per conviure i per créixer, els canvis només els podem impulsar nosaltres mateixos, en primera persona, en parella i en família. És feina nostra.
L’escola actual no és compatible amb l’equivalent educatiu d’aquesta opció tranquil·la, sobretot perquè suporta el pes d’una enorme quantitat d’exigències de tota mena que no detallarem aquí i que són de tipus administratiu, material, d’espai i de ràtio.
Però, en especial, les exigències sobre el temps i el ritme afecten tant el desenvolupament infantil com la vida familiar. L’adaptació, entesa com un temps preestablert i en condicions limitades (de pocs dies, o de cap!), afecta el procés real d’adaptació d’un infant i de la seva família.
L’exigència de retirar el bolquer als tres anys afecta el propi procés fisiològic del petit, igual com les destreses que cal assolir en un temps determinat (anar al lavabo, cordar-se les sabates, adormir-se sol, deixar el xumet i, de més grans, memoritzar continguts prematurament, coresponsabilitzar-se dels deures, etc.), o també el model curricular, que anticipa cada dia més els aprenentatges formals respecte a l’edat i la maduresa dels infants.
L’escola és un mirall precís de la societat de la qual forma part. Una societat que va de pressa, necessita una escola que vagi de pressa.
Quan demanem la creació de més places de llars d’infants, estem admetent que és una necessitat social deixar-hi els nadons de mesos. Parlem de conciliació, però no pas per renunciar a res, o per fer canvis profunds a la nostra existència, sinó com si aquesta paraula màgica pogués eixamplar els límits del temps per encabir-hi el mateix que ja estem fent ara. És a dir, tot. El centre docent, doncs, respon a reclams socials: «Cal una escola que els prepari pel que es trobaran quan en surtin!», sentim a dir.
Així, amb una escola més lenta per a una societat accelerada, el xoc està garantit. Els pares i les mares hi irromprem a les cinc per arrencar-ne les nostres cebes, per seguir corrent. Voldrem resultats palpables, continguts acadèmics assolits. No és la pressió de les famílies un dels obstacles perquè aquesta escola tranquil·la sigui una realitat?
També amb una família més lenta i una escola accelerada tenim el xoc assegurat. Nosaltres anem més a poc a poc, però quan, camí de l’escola, veiem que fem tard, l’angúnia pel nostre retard ja ens estressa..., i hi arribem traient la llengua. I la seguim traient amb l’enfilall d’exigències escolars citades abans. Amb pressa per assolir els objectius en el temps establert. Per això, la nostra mirada sobre l’escola oscil·la entre l’admiració per la feina feta en unes condicions tan adverses, i la inquietud, com a professionals i com a mares i pares.
La insatisfacció de viure en alta velocitat resulta cada dia més insuportable per a més gent. El malestar es manifesta en les persones adultes, que perdem l’alegria genuïna, la plasticitat, la frescor i la transparència, per tornar-nos grisos i sentirnos saturats. I es manifesta amb absoluta claredat en els infants, afectats per un neguit profund que, literalment, no els deixa viure.
Foto: Priscilla du Preez vía Unsplash
Enmig de tot plegat, hi ha escoles que es qüestionen aquest ritme frenètic, que gosen experimentar amb la desacceleració. Pares i mares que impulsen petits canvis revolucionaris a casa. Algunes AMPA que organitzen una xerrada diferent. Algun llibre agosarat que obre trinxera, lectors que s’hi engresquen. És l’efecte taca d’oli.
Foto: Alexander Dummer vía Unsplash
Nosaltres, que estem en procés d’alentir les nostres famílies i que impulsem un projecte professional en relació amb el joc, estem entre els qui treballem amb l’estratègia del caragol: avançar lentament i deixar un rastre subtil, però brillant. Com l’oli. Que s’escampi, que s’escampi lentament. Aquesta vegada, no tenim pressa.
Has d'estar registrat per poder gestionar els teus favorits.
Si tens qualsevol dubte sobre productes, enviaments, etc. Mira a preguntes freqüents o contacta amb nosaltres:
T'atendrem de dilluns a divendres de 9:30 a 14:30 hores