Necessites ajuda?
Si tens qualsevol dubte sobre productes, enviaments, etc. Mira a preguntes freqüents o contacta amb nosaltres:
T'atendrem de dilluns a divendres de 9:30 a 14:30 hores
25 de Maig de 2021 Categories: Especial Jugar i Jugar
De vegades la infància és mes llarga que la vida.
Ana María Matute
Quan sentim la paraula “jugar”, sens dubte totes i tots invoquem amb el nostre imaginari a la infantesa. Jugar significa nenes i nens, pilotes, curses, jocs de taula, crits i esclats d’alegria. Algú per aquí s’imagina davant d’aquest verb a gent gran saltant a la corda? A persones adultes amagades darrere un arbre? Podria passar, però s’ha de forçar una mica, no creieu?
Sembla a ser que al llarg de la nostra evolució, en algun moment vam deixar de jugar, o això diuen els estudis experts. De fet, s’estima un abandonament prematur del joc amb joguines al voltant dels 9 anys, que és molt aviat (i no perquè nosaltres en venguem, hahaha). Nosaltres creiem que, malgrat aquesta dada, el joc persisteix moltíssim més enllà, el que passa és que quan una nena o un nen senten que són "massa grans" per a les joguines solen abandonar-les i la mirada adulta estima que el joc cessa, perquè normalment és la forma de joc infantil més òbvia i reconeixible.
Però segons la nostra experiència i observació, quan això passa, és que en realitat inventen altres maneres de jugar, perquè la necessitat persisteix dins d'elles i ells i si no es cobreix, passa factura en el futur (i el present). Jugar amb joguines és sens dubte una manera de jugar estupenda i meravellosa, però n’hi ha moltíssimes més, de diversa naturalesa i que es manifesten davant dels nostres ulls de maneres molt diferents.
És que potser no juguen també els adolescents? Juguen a reunir-se al parc, s'organitzen per protestar per alguna cosa, juguen a futbol, van a classes de ball, surten amb bici, ballen a les discoteques, juguen a les relacions socials i afectives... també connecten amb diferents activitats amb les quals van explorant la seva personalitat i la seva manera d'entendre’s amb el món. Busquen aquestes escletxes dins del seu dia a dia per fer tot allò que els omple, encara que no sigui productiu i les persones adultes pensem que és que estan perdent el temps.
Al capdavall, jugar no és més que una expressió de nosaltres mateixes/os, és la nostra manera de connectar amb el nostre jo més interior i aferrar-nos a aquest estar aquí i ara fent una cosa que esborra les nostres agulles internes del rellotge. Per això té mil cares i mil formes de brollar a la superfície. No hi ha una manera exacta de jugar més que connectant i gaudint. No hi ha males formes de jugar, perquè és un terme absolut: o es juga o no es juga. I per descomptat, és un concepte que evoluciona amb nosaltres: ningú juga al mateix durant tota la vida.
Per això, no sabem si mai deixem de jugar perquè pensem que és una necessitat tan innata en l'ésser humà, que a la fi surt a la llum per cadascuna de les nostres escletxes. El que passa és que normalment, quan diem que un adult segueix jugant ho associem a que té un ofici summament creatiu, que segueix pujant als arbres, que té fins i tot un punt bonic de bogeria (en la millor accepció de la paraula)... i quan no et passa res d'això et preguntes per comparació, "és que potser jo he deixat de jugar?".
Però és que potser, aquesta és una forma infantil de jugar que potser ja no et ve de gust. Com hem dit abans, el joc evoluciona amb nosaltres, ens va caminant al costat per fusionar-se amb cada canvi intern nostre. Si et ve de gust pujar a un arbre, fes-ho! Si et ve de gust pintar un mural a la babalà, fes-ho! Però si no et ve de gust, no és que no vulguis jugar, és que senzillament estàs interessada/t en jugar a una altra cosa. Observa't! Pot ser que segueixis jugant a la teva manera i que no hagis deixat de fer-ho mai.
A l'equip de Jugar i Jugar som moltes persones diferents i ens atrevim a dir que molt juganeres. La Claudia no pot deixar de moure els peus quan escolta música que li agrada i aquest sentiment se li impregna per tot el cos, perquè és capaç de ballar amb les parpelles. La Carmen s'enfunda quan pot en un neoprè i es llança a la mar a buscar aventures (i les troba). La Montse treu la càmera i deixa enrere els encàrrecs i els enquadraments per disparar des del cor, es menja el món amb el seu objectiu. En Jaume diu que a ell li encanta jugar a fer les news (està fatal). I la Laura emplena fulls i fulls a casa perquè quan escriu, teixeix frases que li venen des de dins. I així la resta de l'equip. Reconeixeu vosaltres, també, el joc en el vostre dia a dia?
Sí que és veritat que moltes vegades, les persones adultes hem canviat el joc per activitats que abordem buscant un objectiu concret i fem esport per salut, caminem per baixar de pes, anem a ballar per estar en forma, cuinem mirant els ingredients sans, cosim per apedaçar una camisa estripada... El que se suma a més de la falta de temps. Aquesta falta de minuts al dia que ens duu a haver de programar-ho i cronometrar-ho tot perquè hi càpiga la infinitat de tasques que hem d'abordar. I la manca de temps és l'enemic essencial del joc.
Però de debò, esteu segurs/es que no hi ha ni una estoneta de joc durant la vostra setmana? Mireu, observeu bé el vostre batec, els vostres passos... Segur que no feu res de res per amor a l'art? Sense resultats, pel sol fet de gaudir, de sentir, de connectar, de divertir-vos. El joc és sigil·lós, s'amaga en qualsevol cantonada així que cal estar atenta/t. I si no el trobeu, des d'aquí i ben alt us diem: Sortiu ara mateix a buscar!
És més, aferreu-vos-hi! No deixeu escapar el joc, deixeu que us envaeixi fins a fer de la seva essència la vostra missió de vida. Que no es concentri en un sol moment d'activitat plaent a la que hàgiu de buscar lloc a les agendes, sinó en una mirada diferent del dia a dia. De tot el dia a dia, complet durant les 24 h. Deixem de buscar espai per al joc per convertir-nos en éssers fets de joc. Què us sembla?
Ens referim a canviar la mirada i començar a divertir-nos més amb les oportunitats quotidianes, com fa la infantesa. Com fèiem nosaltres. Adoptar el joc com una actitud de vida és una cosa que val la pena plantejar-se seriosament perquè, i us parlem per experiència pròpia, riureu molt més, traureu pes a la motxilla que sigui que us ha tocat portar, us emocionareu i us sorprendrà davant coses que per a altres són imperceptibles.
Potser es tracta de substituir l'enuig per riure més del que ho fem. Adoptar les desavinences com anècdotes de les que sabem que riurem més endavant. Treure una mica de llast, trobar la bellesa a més llocs dels que ho fem. Deixar anar els disgustos amb més lleugeresa, sorprendre'ns, observar el nou. Si un plat es trenca, què més dona? I si es crema el pollastre? Doncs també caldrà prendre-s'ho amb humor.
Fem de la vida un joc, connectem amb ella, gaudim amb un petit canvi de mirada. Estem aquí i ara i posem-li, si us plau, molt sentit de l'humor.
Has d'estar registrat per poder gestionar els teus favorits.
Si tens qualsevol dubte sobre productes, enviaments, etc. Mira a preguntes freqüents o contacta amb nosaltres:
T'atendrem de dilluns a divendres de 9:30 a 14:30 hores
Rebeca Saldivar
27/05/2021 21:43:40
Las personas adultas perdemos poco a poco la espontaneidad y nos llenamos de complejos que obstaculizan nuestra capacidad de hacer cosas diveetidas y chulas.Gracias por tan bonita reflexión, tenéis razón, hay que aprender a ver la vida de una manera más juguetona y liviana!
Montse
26/05/2021 22:26:49
Sóc professora d'idiomes i us asseguro que els adults ho passen pipa jugant! Només cal posar-hi les ganes i l'entusiasme, realment. Enhorabona per l'article!