JUGEM A CASA DELS TWO GAY PAPAS

Jugar i Jugar Jugar i Jugar va escriure això el 07/02/2019. Categories: Cròniques del jugar

Després de donar unes quantes voltes amb el taxi, els veiem esperant-nos en una cantonada. Han sortit tots al carrer i ens fan senyals per dir-nos que són allà i que ja hem arribat. De seguida que hem baixat del cotxe, la seva hospitalitat i naturalitat ens han envaït.

El Manuel, el Bud, l’Álvaro i la Carmen, viuen a tocar de la platja. Casa seva té un jardí enorme, plantes i un espai per córrer que seria la delícia de qualsevol nen o nena. I un gran llit elàstic! Res ens feia pensar que, un parell d’hores després, acabaríem ficades a dins fent bots amb la Carmen i l’Álvaro, passant una bona estona amb aquesta família.

D’esquerra a dreta, en Bud, l’Álvaro, el Manuel i la Carmen.

A casa, el Manuel ha preparat un pa de pessic de xocolata. Difícil aguantar la temptació de tastar un tros, fins i tot dos, mentre la conversa va succeint de manera espontània. Ens expliquen la seva vida, la seva aventura amb el naixement dels seus dos fills, que corretegen per la casa convidant-nos a jugar i ensenyant-nos, generosos, les seves eines de joc més preuades.

Nosaltres intentem transmetre a les famílies que jugar és una necessitat vital, com ara menjar, dormir o ser estimat. Vosaltres, perquè penseu que és important el joc?

Doncs, des de la nostra pròpia experiència, pensem que el joc és tan important com el llenguatge. És una manera d’expressió més, quan són petits i les seves capacitats de comunicació són limitades a expressions i gestos.

L’Álvaro és un nen rialler, imaginatiu i afectuós. De seguida aconsegueix connectar amb el joc i crea un món oblidant-se de tot el que el rodeja.

Veient com juguen, els pares descobrim coses noves sobre el seu caràcter o personalitat i els arribem a cinèixer millor, perquè pots veure com actuen davant de diferents situacions en les que pots estar o no al seu costat.

És important que juguin sols (o amb altres nens) tant com amb nosaltres.

A mi (Manuel) personalment, m’encanta observar-los mentre juguen sense que em vegin. M’emociona veure la seva complicitat en el joc.

Una de les grans ploreres d’aquest any, va ser un dia que vaig passar pel pati de l’escola i vaig treure el cap per mirar de veure’ls, amagat darrera la tanca. de sobte, es van veure, van córrer l’un cap a l’altre i es van fer una abraçada súper llarga. Quasi em moro...

A què jugàveu quan éreu petits?

Doncs suposo que, com molts de la nostra generació (els 70), els nostres jocs eren sobre tot al carrer. A cuit i amagar, al “churro va”, a la corda, a la goma, al tocar i parar, etc. No tinc el record de jugar dins de casa amb joguines (suposo que també ho feia). Tots els meus bons records de la infància són al carrer.

Jo crec que per això, al prendre la decisió de ser pares, vam deixar la ciutat per venir al poble on vivim. Per intentar donar-los aquesta llibertat i independència d'abans.

Creieu que allò al que vàreu jugar de petits us ha influït d’alguna manera en la vostra vida adulta?

Uff, doncs no sé què contestar, no ho sé. Suposo que sí, que aquesta infantesa tant diferent a la d’ara ens ha fet més empàtics, més sociables, més extravertits, però és difícil definir una cosa tant abstracta sense algú al costat que hagi viscut la seva d’una manera oposada.

Quina edat tenen l’Álvaro i la Carmen?

L’Álvaro en té 5 i fa tercer d’infantil, i la Carmen farà quatre al gener i fa primer d’infantil.

A què juguen?

Doncs a tot. No paren de jugar. O són fora en el llit elàstic saltant com a bojos, o a la platja recollint pedres, o amb la plastilina, o amb les nines i ninos... No recorren a les noves tecnologies ni de moment els hi criden l’atenció. El que més els agrada fer del món és fer teatres i circs per a nosaltres, disfressar-se i presentar-se l’un a l’altre, fer que treballen en la seva oficina improvisada...

El llit elàstic ens ha donat joc a tots. Ens ha permès trencar el gel totalment. És increïble com els jocs d’exterior ens fan connectar a tots de seguida, nens i adults.

Juguen junts?

Sí quasi tot el temps, potser per la poca diferencia d’edat entre ells, però s’ho passen pipa junts. Per suposat que es barallen, però acostuma a durar molt poc i de seguida els hi passa i es busquen.

Vivim en una societat en la que, per sort, cada vegada estan més normalitzats tots els models de família però, creieu que queda molt camí per fer?

Hem avançat moltíssim des de la llei del Zapatero i crec que, a nivell institucional, ja podem equiparar la nostra família a la resta (falten algunes cosetes per aconseguir en el tema de les baixes de paternitat, etc. Però poques). Ara, el que més cal és visibilitat. Que la societat vegi que som una família més, normals en tot, que els nostres fills creixen feliços i sans, etc.

La Carmen, l’Álvaro i els seus dos pares ens permeten comprovar de primera mà que les famílies són això. Famílies. Independentment del gènere o quantitat d’integrants que la conformen. I hauria de ser així de fàcil d’entendre, però encara queda camí per recórrer i, per això, famílies obertes i sinceres com aquesta fan una feina immensa en la lluita per la normalització.

Per això som tant actius a les xarxes socials. Perquè ara, l'important és que la gent del carrer no es giri al veure una família de dues mares o dos pares, sinó que ho vegin normal. És molt important en famílies com la nostra, donar visibilitat al nostre model de família.

Us sembla que les joguines contribueixen a un únic model de família?

Marques com Famosa fan i han fet molt mal a la societat. A vegades, en les nostres xarxes socials hem anat en contra dels seus productes. ¿Os parece que los juguetes contribuyen a un único modelo de familia?

Marcas como Famosa hacen y han hecho mucho daño a la sociedad, a veces en nuestra redes sociales hemos ido en contra de sus productos.

Les joguines no han de marcar gènere ni res. Son joguines per jugar!!

En la nostra web, no diferenciem les categories entre gèneres i en una disfressa de princesa, per exemple, posem que és per a nenes i nens. Ho fem així perquè ens sembla el més natural del món, però creieu que com a venedors de joguines, podríem fer alguna cosa per a incloure el vostre model de família?

Ens encanta la vostra feina i hauria d’haver més gent com vosaltres. És important que en catàlegs i fotos desaparegui el sexisme i simplement es vegin nens/es jugant.

La Carmen té un somriure que et roba el cor. És entremaliada, atrevida i molt activa.

Si jo hagués de fer un catàleg de joguines, prepararia una sala amb tota mena de jocs, hi ficaria als nens/nenes i els deixaria triar amb quina joguina ser fotografiats.

Com creieu que el joc infantil podria contribuir a millorar la normalització de la diversitat de les famílies?

Doncs un gran pas seria aquest del que ja hem parlat: no seguir educant en el masclisme i encotillant als nens en el blau i les nenes en el rosa (que si després els agrada, fantàstic. Però no forçar-los).

Ens sorprèn la gran psicomotricitat fina que tenen els dos nens. Son petits però s’esforcen, per exemple, per vestir ninos petits. Una activitat que requereix de grans dosis de paciència i habilitat.

Hi ha pares (i també mares) que ni morts els hi comprarien una nina al seu fill de 5 anys, que la demana a la seva carta als reis. És a aquests pares, educats en aquests valors del passat, als quals cal reeducar.

Quina cosa que us hagin dit la Carmen o l’Álvaro últimament, us ha sorprès?

Doncs quasi tot el que diuen. Estan en una etapa en la que ja comencen a entendre el món i com funciona. O sigui que tenen unes ocurrències divertidíssimes.

L’altra dia estava amb l’Álvaro en la butaca donant-li petons i li vaig dir: “Però com et puc estimar tant?” i ell tot seriós em va contestar: “Home papa, doncs perquè he sortit dels teus ouets...” Després de riure una bona estona, ja li vaig explicar que tant si hi hagués sortit com si no, jo l’estimaria igual.

També comencen a repetir-ho tot, i això a vegades pot crear situacions incòmodes. he, he, he, he.

En els últims anys, s’associa molt el ser bons pares o mares en funció de quanta estona juguem amb els nostres fills i filles. Vosaltres què en penseu?

En part és veritat però, com sempre, tot és relatiu.

Per a nosaltres és tant important el temps de joc amb ells com el que ells passen jugant sols, cadascú per la seva banda, o amb els seus amics a la sortida de l'escola en el parc. S'ha de deixar que decideixin ells.

Però no és bo crear-los una dependència absoluta dels pares, com alguns casos que veiem per aquí. Hi ha nens que no saben estar sols i no són capaços d’entretenir-se si no estan amb algú, això no és bo tampoc.

La Carmen, amb quasi 4 anys, ja fa els seus puzles de 50-100 peces ella sola. Pot estar com una hora súper concentrada, i al final l’acaba. l’Álvaro en canvi, no és tant constant i pot estar deu minuts pintant, deu minuts muntant legos, deu amb els seus ninos...

Hi ha alguna cosa del seu joc que us sorprengui?

Com s'organitzen ells mateixos el seu espai abans de jugar, i com s'assignen els rols.

Ara estan obsessionats amb una “oficina” que s’han muntat en un racó, agafant trastos i joguines de casa. O com es disfressen d’amagat i ens sorprenen anunciant que faran un espectacle de circ.

 

I alguna cosa, també sobre el seu joc, que us generi dubtes?

De moment, no. Però suposo que en breu arribaran els dubtes sobre temes de noves tecnologies i temps d’us, he, he, he, he.

Acostumeu a estar d’acord en quant al criteri per escollir les joguines de l’Álvaro i la Carmen?

En General sí, acostumem a escoltar-los i veure les seves necessitats i, com que de moment tot entra dins de lo normal, no hem hagut de posar-nos seriosos amb aquest tema.

Les passades festes de Nadal, per exemple, els regals estrella van ser una bateria de percussió que van demanar els dos i una càmera de fotos infantil per a cadascú, perquè els hi encanta fer fotos. No ho havien demanat però va ser un encert. No hi ha agut cap viatge o sortida durant l’any, que no se l’hagin emportat.

I després, en aniversaris o ocasions especials durant l’any, doncs nines, cotxes, puzles, disfresses...

Aquest any m’he tornat boig buscant mobiliari d’oficina en miniatura per que el Pare Noel els sorprengués amb un despatxet de veritat, però no he trobat res xulo, així que he hagut d’anar a la opció B, que encara no la puc dir, he, he, he.

Seguiu jugant, ara?

Amb ells? Sí, es clar, i tant de bo que mai ho deixem de fer. He, he, he, he.

I , per acabar, el vostre joc en família preferit?

Doncs a l’aire lliure, suposo que saltar en el llit elàstic. Quan el vaig comprar, em vaig assegurar de que aguantés el nostres pesos, he, he, he. I a casa, als blocs, al circ, a cuit i amagar, i ara mateix els estic ensenyant a jugar al parxís, a veure si els enganxo.

A la tornada, el Bud insisteix molt amable a portar-nos fins a València (un recorregut llarg). Comentem amb ell la quantitat d’amor que es respira a casa seva. Quantes vegades els hem vist abraçar i petonejar als seus fills, parlar-los amb calma i afecte durant la nostra visita! Sens dubte, ha estat un matí interessant en una família que té molt a dir, i ben alt, a aquesta societat.

Petit altar Tailandés, país amb un enorme significat per aquesta família.
Podeu seguir les aventures d'aquesta bella família al seu compte d'Instagram @twogaypapas

Veure tots els comentaris (1)

Teresa romero


11/02/2019 10:32:46

Los conozco muy bien y son un ejemplo a seguir.Estan educando a sus hijos con mucho amor y darlo ,también.Una entrevista muy bonita y educativa para esa gente que aún no quiere ver la igualdad en todos los sentidos.

Afegir un comentari