El veritable paper del joc

Avui reprenem un post que vam publicar fa temps però que pensem que segueix sent vigent avui en dia. Les paraules del Luis María Pescetti sempre son un bàlsam per a nosaltres. Un revulsiu que ens fa plantejar antigues creences que portem a la motxilla i també nous punts de vista. Paraules que, a vegades, simplement, son capaces d’expressar millor que nosaltres mateixes el que pensem d’una manera força exacte.

Segons Pescetti, “el sistema tradicional d’educació sempre ha estat preocupat per la part científica, i no només científica en general, si no per semblar també una ciència exacta [...] “ser científic dona un suport que ens fa ser inqüestionables: no ens trobem en el continu canvi de terreny de l’experiència humana, si no en el de la ciència amb tota l’aura de poder que dóna el “coneixement objectiu”. D’aquesta manera, el nostre discurs ha d’estar recolzat per dades científiques, es torna tant cert com la distància de la lluna al sol o el punt d’ebullició de l’aigua”. 

Nosaltres no posarem en dubte el valor de la ciència i el rigor científic, però trobem interessant la reflexió que deriva de les seves paraules: Perquè les emocions, els sentiments, les intuïcions... no són també barems igualment vàlids i sòlids en els quals basar els nostres fonaments i les nostres accions? Necessitem dades, relacions causa-efecte, com si fossin els bons pilars de la nostra conducta, assumint així de manera conscient que el subjectiu és lo fràgil, lo voluble. És cert, això?

Mentre avança l’article, Prescetti segueix dient allò que per a nosaltres és un dels trencaclosques que més hores de debat ens suposa amb l’equip. Per això les seves paraules ens fan voler parar, aturar-nos a pensar en la bogeria que s’ha desfermat amb això del joc per a... els llibres per a... les cançons per a... les pel·lícules per a...

Ell explica “qualsevol cosa que s’intenti fer amb la mainada ha d’estar justificada “científicament” i en relació al programa. Llavors és quan apareixen llibres de recreació amb indicadors com “aquest joc desenvolupa la memòria i l’atenció”, “aquest desenvolupa la coordinació psicomotriu”, “... desenvolupa la coordinació en l’espai”, “... el sentit d’equip”. Com si fóssim màquines amb botons o engranatges que necessiten un petit ajustament, o una mica d’oli”.

Tenim una companya a qui li agrada moltíssim la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil), i està implicada en diferents grups de mares (sobretot), pares i mestres, que  comenten llibres i demanen recomanacions. Ella ens comenta que és increïble la quantitat de missatges que reben del tipus “Algú em pot recomanar un llibre per treure els bolquers?”, “Coneixeu algun llibre per pujar l’autoestima d’una nena de 8 anys?”, “Una recomanació per tractar la ràbia d’un nen de 4 anys?”, com qui demana receptes a un metge. Com si aquestes coses, que impliquen tantes i tantes variables (estat emocional, estat evolutiu, per exemple) es poguessin abordar d’una manera tant directa, pim, pam, pum.  Doncs el mateix amb el joc.

Així apareixen materials per fomentar la motricitat fina, per evitar el bulling, per a desenvolupar la lectoescriptura, per a practicar la coordinació mà-ull, per al pensament lògic... i una corrua de llistat inacabable de totes les bondats del producte en si. Llavors, per què comprem joguines als nostres fills i les nostres filles? Quina pensem que és la veritable raó de el joc?

Pescetti fa sobre això una reflexió encertada: “ho repetirem: les lliçons disfressades de joc són una trampa que l’infant sempre reconeix. Es clar que el joc ensenya, però és impossible traduir en paraules tot el que passa durant el joc, igual que és difícil buscar el “missatge” d’un conte i traduir-lo en paraules. I com millor sigui el conte, més impossible resulta”.

Al tanto, que nosaltres de vegades també caiem en el parany i, en moltes ocasions, les nostres descripcions també porten incorporades especificacions d'aquest tipus. Que tiri la primera pedra el que estigui lliure de pecat! A vegades, ens resulta difícil expressar, sense caure en aquest vici, lo bonic que és el joc/material/joguina del qual us parlem, del que les nostres filles i fills han gaudit o de la seva naturalesa perquè les/els que no el teniu davant ho entengueu. Som conscients, ho sabem, però abans de treure el fuet de la culpa, intentem més aviat sentir-nos humanes en les nostres contradiccions.

Pescetti inclou en el seu article una reflexió que ens emportem a casa, sobre la qual hem de meditar poc a poc i amb calma: “He trobat llibres amb excel·lent material, però que tenien un llistat que aclaria què desenvolupa cada joc: astúcia, rapidesa, agilitat, imaginació, ritme, concentració, reflexes, gust pel risc, etc. És un error greu veure a l’infant amb un munt de facultats per desenvolupar (memòria, sensibilitat, músculs, etc)”.

Segons Pescetti, “un joc, es una totalitat molt complexa que apunta a una infinitat d’aspectes. No és una eina d’ensinistrament. S’assembla més a una obra d’art: ningú mira un quadre per desenvolupar la seva sensibilitat al groc. Podríem dir que un joc és com una obra d’art (en la majoria dels casos: anònima i col·lectiva) que només existeix quan es practica i per a qui ho practica, no per a qui ho mira des de fora".

"Els jocs son importants perquè ensenyen alegria, perquè ens treuen de la nostra passivitat i ens posen en situació de compartir amb els altres. Així com la dansa ens explica alguna cosa que només amb la dansa es pot explicar, els jocs ensenyen alguna cosa que només el joc ensenya i que no es pot traduir amb paraules".

Nosaltres hi afegim que el joc tan sols succeeix, veritablement, quan el nen o nena connecten amb si mateixos/es. No es fomenta, no s’alimenta, no s’anima. Tan Sols esdevé, d’una manera espontània i sense directrius. Per això és inútil que ho instiguem i que els ensenyem com i a què jugar. Com fer servir un pal o com s’ha de construir una torre. Això pot ser una activitat divertida, una nova provocació per investigar i poder estirar el fil, però joc... el joc és quelcom més seriós.

Pescetti segueix argumentant: “oferiu un bonic ambient de trobada, una actitud distesa, ens revelen faltes de destresa d’una manera que no ens fa mal descobrir-les, canvien els rols fixes en un grup, és una altra manera d’incorporar una sana i necessària picardia, desperten, “desactiven la bomba”. Però per sobre de tot, i això corre el risc de semblar una telenovel·la barata, són un constant missatge de vitalitat que es grava en qui els realitza, aportant una espècie de combustible vital bàsic.

"De la mateixa manera que el carnestoltes  ens convida a que ens oblidem de la nostra pròpia cara, de la nostra forma de ser habitual i ens podem posar altres màscares, altres rols. I potser, fins i tot, podem descobrir que en nosaltres també hi ha altres i que el joc els desperten i els conviden a sortir i revelar-se. Obtindrem, per un moment, aquella cosa que tant anhelava Borges: l’alleujament que ens dona ser nosaltres mateixos".

"Com assenyala Jean Duvignaud, el valuós del joc és que trenca l’ordre establert i ens col·loca enmig d’un caos, més enllà de tota preocupació per l’eficàcia o la utilitat. És un caos carregat d’intensa vitalitat i frescor”.

“La justificació del joc radica en la seva pròpia intensitat, en certa fascinació pertorbadora que produeix, en el seu vertigen".

"Una activitat lúdica, ben feta, és una poderosa eina de canvi. El joc és una eina de l’alegria, i l’alegria, a més de valdre per sí mateixa, és una eina de la llibertat”.

Esperem que les seves paraules us hagin agradat tantíssim com a nosaltres.