Tot jugant amb unbastó de Gianni Rodari

Volem recuperar un conte molt especial sobre la imaginació dels nens al joc. 

Un dia el petit Claudi jugava al vestíbul, i pel carrer va passar un avi amb les ulleres d'or, que caminava encorbat, recolzant-se en un bastó, i precisament davant de la porta li va caure el bastó. Claudi va anar de pressa a recollir-lo i l'hi va donar al vell, que li va somriure i va dir:

-Gràcies, però no em serveix. Puc caminar molt bé sense ell. Si t'agrada, te'l regalo.

I sense esperar resposta es va allunyar, i semblava menys encorbat que abans. En Claudi va romandre allí amb el bastó entre les mans sense saber què fer. Era un bastó comú de fusta, amb el mànec corb i la punta de ferro, i no es notava res més especial.

En Claudi va colpejar dues o tres vegades la punta a terra, després, gairebé sense pensar va muntar al bastó i vet aquí que no era un bastó, sinó un cavall, un meravellós poltre negre amb un estel blanc al front, que es va llançar al galop al voltant del pati, renillant i fent sortir espurnes dels còdols.

Quan en Claudi, una mica meravellat i una mica espantat, va aconseguir posar el peu a terra, el bastó era novament un bastó, i no tenia cascos sinó una senzilla punta rovellada, ni crineres del cavall, sinó el mateix mànec encorbat.

- Vull provar de nou va dir en Claudi, quan va aconseguir recuperar l'alè. Va muntar de nou el bastó, i aquesta vegada no va ser un cavall, sinó un solemne camell amb dues gepes- i el pati era un immens desert per travessar, però en Claudi no tenia por i observava des de lluny, per veure aparèixer l'oasi. - «Certament és un bastó encantat», es va dir en Claudi, muntant per tercera vegada. Ara era un automòbil de carreres, tot vermell amb el número escrit en blanc sobre el capó, i el pati una pista sorollosa, i en Claudi arribava sempre el primer a la meta. Després, el bastó va ser una motonau i el pati un llac amb aigües tranquil·les i verdes, i després una nau espacial que solcava els espais, deixant rere seu una estela d'estrelles.

Cada vegada que en Claudi posava el peu a terra el bastó prenia el seu aspecte pacífic, el mànec lúcid, el vell capçat. La tarda va passar ràpida entre aquells jocs. Cap a la nit en Claudi va treure el cap cap a la carretera, i vet aquí que veu el vell amb les ulleres d'or. En Claudi ho va observar amb curiositat, però no va poder veure-hi res d'especial: era un vell senyor qualsevol, una mica cansat pel passeig.

-T'agrada el bastó?, va preguntar somrient a en Claudi.

En Claudi va pensar que li demanava i li va allargar, enrogint. Però el vell va fer un senyal de que no.

-Conserva’l. – li va dir. – Què faig jo amb un bastó? Tu pots volar, jo només podré recolzar-me. Em recolzaré al mur i serà el mateix. I va marxar somrient, perquè no hi ha persona més feliç que el vell que pot regalar alguna cosa a un nen.