EL VERITABLE PAPER DEL JOC

El sistema tradicional d’educació sempre ha estat preocupat per la part científica, i no només científica en general, sino per semblar també una ciència exacta. Algun fosc complexe d’inferioritat deu haver al darrera d’aquesta errònia pretensió.
“Ser científic” dona un suport que ens fa ser inqüestionables: no ens trobem en el continu canvi de terreny de l’experiència humana, sino en el de la ciència amb tota l’aura de poder que dóna el “coneixement objectiu”. D’aquesta forma, el nostre discurs a l’estar recolzat per dades científiques, es torna tant cert com la distància de la lluna al sol o el punt d’ebullició de l’aigua.

Així es gasten enormes quantitats de temps i energia en crear mètodes i planificacions que, la majoria de vegades, es queden en l’intent d’atrapar la realitat. Això que hauria de ser una ajuda per endreçar la feina, facilitar-la, es torna un element més que hem d’atendre; no hem de seguir el temps del grup sino el del programa.

Però no es només això: qualsevol cosa que s’intenti fer amb els infants ha d’estar justificada “científicament” i en relació al programa. És aleshores quan surten llibres de recreació amb indicacions tals com: “aquest joc desenvolupa la memòria i l’atenció”, “aquest joc desenvolupa la coordinació psicomotriu”, “...desenvolupa la coordinació a l’espai”, “... el treball en equip”, com si fóssin màquines amb botons o engranatges que necessiten ajustaments, oli...

De la mateixa manera que als contes se’ls ha fet servir com vehicles de missatges morals, al joc se l’ha fet servir com objectes pedagògics. Ho repetirem: les lliçons disfressades de joc són una trampa que l’infant sempre reconeix. Es clar que el joc ensenya, però és impossible traduir en paraules tot el que passa durant el joc, igual que és difícil buscar el “missatge” d’un conte i traduir-lo en paraules. I com millor sigui el conte, més impossible resulta.

He trobat llibres amb excel·lent material, però que tenien un llistat que aclaria què desenvolupa cada joc: astúcia, rapidesa, agilitat, imaginació, ritme, concentració, reflexes, gust pel risc, etc. És un error greu veure a l’infant amb un munt de facultats per desenvolupar (memòria, sensibilitat, músculs, etc).

Hem de fer-nos dues preguntes:

Quina és la mentalitat que busca la justificació del joc en el desenvolupament de potencialitats (memòria, atenció, etc.)?

Quina visió de l’home és la que, encara sense adonar-nos, estem fent servir i desenvolupant? (Una concepció mecanicista? L’home com una màquina de producció?)

Aquest és un aspecte clau per debatre, al per a que cadascú tingui clar, al servei de quina idea està posant els seus esforços.

Només una societat malalta com la nostra, necessita una justificació per permetre el joc.
A l’altre extrem hi ha qui fa servir el joc com a element de simple entreteniment, de distracció, per calmar als infants quan el grup està molt excitat. Fer això és com fer servir un piano per sostenir llibres o una guitarra per fer caliu; es pot, però ens estem perdent el millor.

El joc, es una totalitat molt complexa que apunta a una infinitat d’aspectes. No és una eina d’ensinistrament. Es sembla més a una obra d’art: ningú mira un quadre per desenvolupar la seva sensibilitat al groc.

Podríem dir que un joc és com una obra d’art (en la majoria dels casos: anònima i col·lectiva) que només existeix quan es practica i per a qui ho practica, no per a qui ho mira des de fora.

El joc és important perquè ensenya alegria, perquè ens treuen de la nostra passivitat i ens posen en situació de compartir amb els altres. Així com la dansa ens explica alguna cosa que només amb la dansa es pot explicar, els joc ensenya alguna cosa que només el joc ensenya i que no es pot traduir amb paraules.

Provoquen un bonic ambient de trobada, una actitud distesa, ens revelen malapteses d’una forma que no ens fa mal descobrir-les, canvien els rols fixes en un grup, és una altra manera d’incorporar una sana i necessària picardia, desperten, “desactiven la bomba”. Però per sobre de tot, i això corre el risc de semblar una telenovel·la barata, són un constant missatge de vitalitat que es grava en qui els realitza, aportant una espècie de combustible vital bàsic.

Al igual que el carnaval, el joc ens convida a que ens oblidem de la nostra pròpia cara, de la nostra forma de ser habitual i ens podem posar altres màscares, altres rols. I potser, fins i tot, podem descobrir que en nosaltres també hi ha altres i que el joc els desperten i els conviden a sortir i revelar-se. Obtindrem, per un moment, aquella cosa que tant anhelava Borges: l’alleujament que ens dona ser nosaltres mateixos.

Com assenyala Jean Duvignaud, el valuós del joc és que trenca l’ordre establert i ens col·loca enmig d’un caos, més enllà de tota preocupació per l’eficàcia o la utilitat. És un caos carregat d’intensa vitalitat i frescor.

La justificació del joc radica en la seva pròpia intensitat, en certa fascinació pertorbadora que produeix, en el seu vertigen.
Una activitat lúdica, ben feta, és una poderosa eina de canvi. El joc és una eina de l’alegria, i l’alegria, a més a més de valdre per sí mateixa, és una eina de la llibertat.

Luis Maria Pescetti