972 28 73 21
Email
Necessito Assessorament
Hi ha un moment en la infància en què llençar objectes sembla convertir-se en una necessitat irresistible.
Però abans de preguntar-nos “per què ho fa?”, val la pena començar per una idea important:
Llençar no és una conducta estranya. És una necessitat humana.
Llençar és humà (i dura tota la vida)
De fet, aquesta necessitat no desapareix mai del tot.
Per això existeixen activitats adultes com el tir amb arc, les dianes, els esports de punteria o qualsevol joc que combini força i precisió.
Antropològicament, llençar respon a una pulsió profunda: provar el cos en l’espai, fer impacte, mesurar distàncies, exercir potència.
La diferència és que, en la infància, aquesta necessitat apareix molt abans que la regulació.
Quan són petits, no saben què pot passar
Al principi, els infants simplement proven.
No saben que un got es trenca si el llencen.
No saben que una pedra pot fer mal.
No saben encara què és fràgil i què és perillós.
No és desafiament. És experimentació.
I això s’aprèn ràpidament quan poden viure les conseqüències reals.
Montessori i el valor de la realitat
Maria Montessori ho va entendre amb molta claredat.
La seva metodologia no contemplava protegir els infants d’un got que es pogués trencar, sinó permetre que, si es trencava, poguessin veure què passava:
- que no es podia recuperar
- que calia netejar
- que la realitat té límits
No per castigar, sinó per construir comprensió.
El joc de llençar es transforma amb els anys
El que és un exercici d’experimentació quan són petits, es va sofisticant conforme creixen.
Llençar passa a ser:
- força
- punteria
- coordinació
- repetició
- i a vegades, descàrrega emocional
Per això és essencial recordar:
No és el mateix llençar objectes quan és un nadó… que quan té 8 anys.
El gest és el mateix, però el sentit evolutiu no.
Joc de llençar o expressió de ràbia?
Aquí hi ha una diferència fonamental.
El joc de llençar només necessita espai i materials que l’acompanyin.
L’expressió de ràbia, en canvi, necessita presència adulta, regulació i límits clars.
No és el mateix un infant que llença per provar… que un infant que llença perquè està desbordat.
I això no es resol igual.
El primer pas: no jutjar i garantir seguretat
Abans de corregir, cal entendre.
I abans de permetre, cal posar límits clars.
Un límit positiu pot sonar així:
“Veig que necessites llençar.”
“Hi ha molta energia aquí.”
“Això no ho podem llençar perquè fa mal.”
“Però sí que podem llençar això altre.”
No es tracta de prohibir el moviment.
Es tracta d’oferir un canal segur.
Necessites orientació?
Cada infant és únic. I cada família també.
Si voleu que us ajudem a trobar materials que encaixin amb el moment vital del vostre infant, escriviu-nos. Ens encanta acompanyar sense presses i amb sentit.
Carmen Granados i Clàudia Díaz
Sòcies fundadores de Jugar i Jugar i expertes en joc infantil. Columnistes al suplement Criatures del diari Ara. Amb més de 18 anys d’experiència promovent el joc infantil de qualitat, la seva mirada es fonamenta en pedagogies com Montessori, Waldorf, Pikler, Reggio Emilia i Hengstenberg. El seu compromís: retornar-li al joc l’espai que es mereix la infància.
972 28 73 21
hola@jugarijugar.com
