Disfresses i complements

Qualsevol retall de roba que pugui aparèixer dins una caixa empolsegada en unes golfes, unes camises oblidades en el fons d’un armari, unes ulleres velles que omplen una capsa… tots son complements perfectes per la transformació, per poder convertir-se en qui es vulgui. I és que en el joc, tot s’hi val.

Els nens i les nenes es disfressen, no és cap novetat. Hi ha nens i nenes que es disfressen  a totes hores i que, per més que se’ls hi demani i que es desitgi, no deixen la disfressa ni per anar a dormir. I n’hi ha altres a qui no els agrada massa la idea de transformar-se i prefereixen no  participar. 

En el fet de disfressar-se hi ha una desaparició personal. El jo deixa pas al personatge inventat per adquirir una altra identitat. I és tal la fusió que es dona en aquesta transformació que, a vegades, es fa difícil tornar a ser un mateix. D’entre els personatges més típics estan els superherois, princeses, reis, llops, gats, pirates, indis… i no es queden fora els personatges de sèries de televisió i pel·lícules.

La disfressa es podria comparar amb els ninos en miniatura. Les nenes i els nens es transformen en un element de projecció on deixen de ser ells mateixos i adquireixen el rol del personatge escollit. Es tracta doncs d’un joc molt seriós. Només cal veure, quan altres nens/es i adults/es es disfressen,  com els miren amb certa desconfiança, sense saber si segueixen allà o han desaparegut darrere la disfressa. I, tot hi haver-se tret tots els complements, triguen una estona a tornar-los a trobar.

Recordem a una nena de cinc anys per Carnestoltes. Amb molta il·lusió, es va posar la seva disfressa de pingüí i la seva mare la va maquillar. Quan es va mirar al mirall, es va posar a plorar. No sabia què havia passat, però aquell reflex no era ella, havia desaparegut.

Tot i existir una gran varietat de disfresses i complements al mercat, els nens, com amb qualsevol altre joc, no necessiten gairebé res per a la transformació i creació. Uns retalls de roba, unes corbates, camises, faldilles, barrets ... i s'assegura una bona estona imaginativa i creativa. Nosaltres hem fet una selecció molt acurada dels materials que us recomanem tenir per casa per si voleu acompanyar i donar-los opcions als vostres fills i les vostres filles en aquest jugar a disfressar-se.

Sigui com sigui, el jugar a disfressar-se alimenta la capacitat creadora, l'enginy, la imaginació i la projecció. Es converteix en un joc que ajuda a posar-se en la pell d'altres persones i entendre'ls empàticament. Així que quan veus a un nen o una nena disfressat/da, recordeu que no és ell/a, sinó un personatge que navega pel mar de la imaginació. Per això els nens i les nenes, sempre juguen i sempre jugaran a disfressar-se. 

Una de les coses que ens pregunten molt és per què tenim a la nostra selecció espases, ballestes o escuts com els que trobareu en aquesta secció. A molta gent li resulta xocant que els incloem en el nostre catàleg perquè sembla que no concorda molt amb la nostra filosofia, però us intentarem explicar perquè nosaltres creiem que sí. Ens acompanyes?

Durant molt de temps vam pensar que aquestes joguines, que anomenem "joguines bèl·liques", incitaven o legitimaven d'alguna mena l'agressivitat i crèiem, com molta altra gent, que oferir aquests materials simbòlics es podria considerar una acceptació de la violència.

Però fa anys vam aprendre que al voltant dels 4 o 5 anys, es desperta en molts nens i nenes la necessitat d'experimentar entorn a l'impuls de protecció, de refugi, de defensa ... vivències que formen part de la història de la condició humana i que vam heretar i necessitem recrear per integrar-les. 

A més, en aquesta edat es desenvolupa també la consciència del mal i l'impuls intern d'experimentar la lluita entre iguals. El joc simbòlic, amb les seves qualitats de representació i de rols, permet aquesta exploració de la força i de la rivalitat d'una manera sana. És el terreny simbòlic, justament, el que permet creuar límits de violència fictícia, simulada o en qualsevol cas mesurada, que d'altra manera no serien acceptables. 

Els instruments de lluita són un suport al servei del joc simbòlic, i per aquesta raó se'ls fabriquen amb pals, branques, escombres o tubs de cartró. Els adults i adultes, hauríem acompanyar amb límits clars, amb mirada honesta i no amb falsos judicis de valor, el desenvolupament infantil saludable amb totes, no només les que estan ben vistes, totes les característiques que ens atorga el fet de ser humans i de viure junts i juntes. No us sembla?