El camí a l'escola hauria de ser territori de la infància

Què dibuixa una nena o un nen quan li demanes que dibuixi el seu camí cap a l'escola?
I què canvia si aquest camí el fa a peu… o el mira des de la finestra d'un cotxe?

Poc temps enrere, dos dibuixos fets per dos nens de set anys van cridar l'atenció de l'investigador suís Marco Hüttenmoser.
Tots dos havien rebut el mateix encàrrec: dibuixar el seu camí a l'escola.
En Samuel hi anava en cotxe. En William hi anava caminant.

El dibuix d'en Samuel mostrava fonamentalment el traçat d'una carretera. El d'en William, en canvi, estava ple de cases, arbres, colors i petits elements trobats durant el recorregut.

En Samuel hi anava en cotxe / En William hi anava caminant

I no es tractava únicament d'aquests dos nens.

239 dibuixos i dues maneres molt diferents de representar el camí

El 2004, Marco Hüttenmoser va analitzar 239 dibuixos fets per nenes i nens d'entre 3 i 10 anys del Ticino, a Suïssa.

La investigació es va publicar sota el títol Der leere Weg. Zur Bedeutung des Schulweges. Eine Analyse anhand von Kinderzeichnungen (El camí buit. Sobre la importància del camí a l'escola. Un anàlisi a partir de dibuixos infantils).

Tots els nens i nenes participants havien dibuixat el recorregut entre casa seva i l'escola o l'escola bressol. I en molts d'aquells dibuixos va aparèixer un patró.

Qui hi anava a peu tendia a representar un món ple de detalls: arbres, cases, persones, animals, jardins, comerços, cruïlles, colors…
El camí estava ple de coses que havien vist, viscut i trobat.

En canvi, en molts dels dibuixos de qui feia el recorregut en cotxe, el camí es buidava.
Hi apareixien carreteres, corbes, cruïlles o rotondes. En alguns casos, pràcticament no hi havia res entre la casa i l'escola. Hüttenmoser va observar fins i tot que alguns dels elements representats corresponien precisament a llocs on el cotxe s'havia d'aturar o reduir la velocitat.

Però compte amb el que concloem

Aquests dibuixos no demostren que anar en cotxe provoqui una determinada manera de percebre el món.
No estem davant d'un experiment que permeti establir una relació directa de causa i efecte.

El que trobem és un patró observat per Hüttenmoser que ens convida a fer-nos una pregunta molt més interessant, una pregunta sobre la qual Francesco Tonucci fa anys que ens convida a reflexionar:
Què passa durant el camí a l'escola?

Ens dóna la sensació que, des de l'adultocentrisme, pensem que el trajecte a l'escola és únicament això: un trajecte, un espai entre dos llocs importants.
Casa → escola.

I que el nostre ritme de vida no ens permet aturar-nos a pensar que tot el que passa entre aquests dos punts és sumament important.

El camí també és un lloc

El primer aspecte, i des del nostre punt de vista el més important, és que obre la possibilitat de trobar-se amb altres nenes i nens i compartir un bocí del camí amb ells. O no. Parlar i jugar amb elles i ells, o no.

Aturar-se davant d'una cuca interessant o d'una taca misteriosa a terra.
Veure que a l'arbre li han caigut les fulles, recollir-les, trepitjar-les…
Descobrir una drecera i decidir si agafar-la.
Reconèixer mica en mica els carrers, els comerços, les cantonades i les persones del barri.
Habi-tar-lo!

El sociòleg Vincent Kaufmann, director del Laboratori de Sociologia Urbana de l'EPFL, assenyala precisament el valor del camí a l'escola com una oportunitat per descobrir l'espai públic al qual pertanyen, guanyar independència i socialitzar fora de casa.

I aquí apareix una qüestió que per a nosaltres és fonamental: per poder recórrer el món de manera autònoma, primer cal tenir oportunitats de conèixer-lo.

Els deixem anar sols o hem construït llocs on puguin fer-ho?

Quan parlem d'autonomia infantil és fàcil posar tota la responsabilitat sobre les famílies.
A quina edat hauria d'anar sol a l'escola?
Hauria de deixar-la caminar sense un adult?
I si li passa alguna cosa?

Però potser abans hauríem de fer-nos una altra pregunta:
Hem construït llocs on puguin fer-ho?

Carrers que puguin creuar.
Voreres per on puguin caminar.
Camins segurs per anar en bicicleta.
Barris on trobar-se.
Entorns pensats també des de l'alçada, el ritme i les necessitats de la infància.

L'autonomia infantil no depèn únicament de les famílies. També depèn de les ciutats que construïm.

Tornar-los petits bocins de món real

La tornada a l'escola pot ser també una oportunitat per a qui acompanyem la infància.
Una oportunitat per donar espai i confiança a la seva autonomia, tornant-los el camí, el barri i la possibilitat de noves trobades.

Per obrir-los la porta a aquests petits bocins de món real que existeixen entre casa i l'escola.

Això no significa ignorar la realitat de les famílies.
No totes vivim a prop de l'escola. No tots els horaris permeten caminar tranquil·lament pel matí. No tots els barris són segurs ni estan dissenyats perquè la infància pugui recórrer-los amb autonomia.

Però potser no cal convertir-ho en un tot o res.
Potser ens puguem preguntar:

Quin camí cap a l'escola estic oferint?
Tinc possibilitat de canviar-lo?
Els podem regalar un trajecte a peu una vegada a la setmana? Dues?
Podem fer una part en autobús o en cotxe i recórrer-ne una altra caminant?

Perquè coneixem les dificultats de la vida quotidiana, però també sabem que el camí més ric en experiències gairebé mai és el més fàcil.

I és que just en aquesta estona que potser ens sembla aparentment insignificant entre un lloc i un altre, hauria d'estar passant alguna cosa que val moltíssim la pena protegir.

Com va escriure Marco Hüttenmoser en parlar d'aquells dibuixos:
«Allà on un baixa del cotxe, comença la vida».