Què guapa que estàs!

Foto portada: Sharon Mccutcheon

Què guapa! Què elegant! Quina nena més bufona! Quin vestit més bonic!

I de sobte, com un gest automàtic, et veus a tu mateixa dient aquestes frases i ja no pots esborrar les paraules pronunciades encara que et mosseguis el llavi, perquè han quedat surant a l’aire. Ja estan dites, ja han viatjat fins a altres orelles, han aterrat a altres ments, per modelar percepcions des de petites/ts. I encara que ho vulguis arreglar, només pots resignar-te a intentar fer-ho diferent la propera vegada.

Us sona? És difícil canviar les dinàmiques, encara que creguis de veritat que han de ser canviades. Els teus aprenentatges i costums adquirits acostumen a ser força resistents i lluiten per no abandonar el seu lloc d’honor. És normal, ens passa a totes i a tots.

Foto: Nathan Hanna

No, nosaltres no som extremistes i no pensem que això sigui un drama horrible en sí mateix. Però suma. Suma al constant degoteig d’aquesta societat que poc a poc ens va esculpint la ment i ens envia missatges ocults o evidents de que la imatge importa, condiciona, que ens separa com a éssers humans en equips diferents. Crea conjunts i en deixa fora als altres, als que no compleixen la norma. I sembla ser que s’ha de ser a dins, a un preu a vegades massa alt. 

Sobretot, desgraciadament, lligat al tema de l’expressió de gènere. Però no només això, eh! Que d’estereotips n’hi ha als dos costats i tots caben dins les grans motxilles que ens carreguem a les espatlles. Els hem de treballar tots i deixar-los enrere per anar construint, poc a poc, una societat més sana. Què us sembla?

Foto: Sandra Seitamaa 

Les paraules son una eina enorme per anar modelant la percepció. No en va, Wittgenstein té una frase memorable, que a nosaltres ens acompanya sempre, que sentencia: “ Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món”. I tot i que està dita en un context diferent, més limitat a l’ús i aprenentatge de la llengua i com el seu domini ens fa més lliures, també ens serveix per incidir en aquesta creença de que la manera en la que ens parlem, tan a nosaltres mateixes/os com als altres, ajuda a cimentar alguns pilars obsolets de la nostra societat o, ben al contrari, a enderrocar-los.

Foto: Arty

Fa uns mesos vam llegir a l’Instragram aquesta cita de Juan Camilo Gaor, que ens va agradar molt:

Pueden golpear con la fuerza de una roca
o estremecer con el calor de un beso.
Pueden escapar como un cometa
o estancarse en la fosa del recuerdo.
Pueden clavarse como una daga
arrugar un corazón de hielo…

Hay palabras que dignifican
y hay palabras que aplastan,
pero sus significados
perduran en el alma…

Nosaltres creiem que els petits passos potser no condicionen la vida, però sí que canvien el futur quan els fem en bloc, a l’hora, molts cops. Canviar el “què guapa!” el “què fort!”, el “quin vestit més bonic!”, “què valent?” per altres mirades més conscients, que ens allunyen de la inèrcia, que puguin ajudar a anar abandonant ja certes creences que ens fan mal.

Foto: Shravan K Acharya

No costa res i està a les nostres mans intentar posar-ho en pràctica d’una manera senzilla. Podem canviar el focus en el físic d’una vegada, deixar de referir-nos a allò tant circumstancial i tant perjudicial que ja es veu reforçat contínuament per la societat. I posar-lo en les seves aficions, en els seus gustos, en el seu nom, en la seva escola... Provem-ho. Fem entre totes i tots una llista d’idees! Una que puguem fer servir i que ens vagi re-configurant el cervell i desplaçant a cops de colze les teranyines que necessitem escombrar. Què us sembla? Ens encantaria llegir-les als comentaris.