Eines de fusteria per a infants

Una de las parts que més ens agrada del nostre catàleg, i no ens n’amagarem pas, és la nostra secció de fusteria i bricolatge. Des dels nostres inicis vam apostar per tenir eines reals a la botiga i els tornavisos, les serres, les pistoles de silicona calenta i tot allò que en el seu dia semblava impensable i fins i tot una bogeria, perquè tallava i punxava, ara per ara ja està instal·lat en moltes de les vostres famílies. I ens encanta.

Foto: trepant manual

Per què ens agrada tant això de la fusteria per a infants? 

Quan parlem de fusteria a Jugar i Jugar, no ens referim només a fusta i eines. Per nosaltres, quan li donem a la infància la possibilitat d’explorar amb un xerrac, d’usar un trepant de mà, de clavar amb un martell de veritat… estem parlant d’alguna cosa més profunda que està en joc: la confiança. 

Podríem passar-nos hores o paràgrafs comentant les bondats de deixar que treballin amb les mans un material tan noble com la fusta. Però això ja ho sabeu i ho saben molt bé sobretot a les escoles Waldorf, on és una activitat molt comú que tan de bo s’estengués a la resta de centres educatius, amb aquesta mirada tan seva sobre la importància del treball manual i la seva connexió amb l’aprenentatge, l’espiritualitat, la vida i l’art.

Foto: serra de marqueteria

Per això no incidirem en conceptes com motricitat fina, pensament espacial, imaginació, creativitat... sinó que anem a centrar-nos moltíssim en aquesta reflexió sobre la confiança i l’aprenentatge adult quan els regalem una caixa completa d’eines reals i, és més, els deixem utilitzar-les!

Confiar és acompanyar sense por. És ser capaç de contenir les nostres motxilles i oferir una mirada neta sobre les seves capacitats, sense judicis de valor previs o infundats.

I no és quelcom que pugui forçar-se, perquè de la mateixa manera que ells i elles, també nosaltres tenim un ritme que s’ha de respectar i no passa absolutament res si assumim que no estem preparats/des per deixar-los un martell sense que ens inquieti o ens faci estar tota l’estona pendents. És potser un exercici de maduresa i responsabilitat enorme i d’agrair, perquè pretendre que no passa res quan en realitat ens està inquietant s’acaba notant.

Foto: trepant manual

No estem pas dient que tot just després de rebre les eines, la persona adulta hagi de desaparèixer i deixar-los a càrrec de serres i alicates, perquè efectivament són eines reals que necessiten un previ aprenentatge. Aquest és el nostre paper, aquí està la importància de la nostra aportació per ensenyar-los com utilitzar-les amb seguretat, per fer-los conscients de la responsabilitat de tenir una eina que pot fer-nos mal a nosaltres i a les persones que ens rodegen, per aprendre a cuidar-les, per veure la funció de cadascuna d’elles, la manera d’agafar-les, les mesures de seguretat...

També és important el nostre paper a l’hora de decidir quan oferir-les, fruit de l’observació i del coneixement que tenim de cada nena o nen. I de la seva etapa madurativa, perquè per molt espavilat/da que sigui, si té 3 anys serà millor oferir-li una llima i un tornavís que un trepant de mà punxegut.

Simplement, no tenen la capacitat encara de posar en marxa certes habilitats motrius o de tenir consciència de la seguretat necessària. No els donem una responsabilitat més gran de la que puguin assumir i deixem-los gaudir com el que són: nenes i nens.

Foto: conjunt d`aprenentatge amb eines Montessori

Sobretot perquè avançant etapes, com ja hem dit moltes vegades, el que fem és trencar l’entusiasme que ens podem reservar per moments més avançats.

Amb 2-3 anys hi ha moltes eines de joguina precioses que podem oferir-los (tenim un piló a la botiga) que els ajudaran a fer el camí molt més senzill i calmat. Una etapa en la que podem ajudar-los a aprendre els noms de les eines, per a què s’utilitza cadascuna i anar desenvolupant els moviments de motricitat fina que després agrairan quan passin a eines reals. No correm en va!

Foto: conjunt d`aprenentatge amb eines Montessori

Un cop hagin adquirit la maduresa i les habilitats necessàries ja podrem oferir-los quelcom més professional. Ja veureu com els agrada! Un dels nostres grans èxits que tenim a la botiga són les estacions de fusteria 4 en 1, com la PlayMake o la Unimat (una versió més professional). Això i un parell de fustes per poder començar i si són nenes i nens motivats amb aquest tipus d’activitats, els veureu florir.

Foto: Unimat

Foto: PlayMake

Pel que fa a les fustes necessàries, que ens ho pregunteu molt, hem de dir que la millor opció és potser sempre emprar fustes toves per tal que puguin treballar-les sense gaire esforç. Per la PlayMake i la Unimat, nosaltres funcionem a casa amb fusta de balsa fineta que podreu trobar a qualsevol superfície de bricolatge o a la nostra botiga (la Unimat admet gruixos una mica més elevats, aneu provant). Per les eines reals, millor llançar-se al pi o al bedoll, ja que les fustes més dures, com la massissa de roure o de faig, seran més complicades de treballar o els claus/cargols es resistiran més. I són molt més cares! Hi ha llistons de fusta també de diferents gruixos que poden solucionar-vos el moment i segur que els agrada perquè es serren ràpid i serveixen per a molts invents.

Foto: pack fusteria

I va, per últim, també recalcar una cosa que ens sembla fascinant en aquest tipus de jocs i entreteniments, és el fet de poder jugar sense crear res bonic ni identificable. És a dir, que segurament, una part important del temps es dediquin a fer coses aparentment inútils com clavar un clau a la fusta. I un altre i un altre i un altre. Sense fer una capsa, una caseta d’ocells, ni un joier. Clavar per clavar, serrar per serrar, descargolar per descargolar... perquè sí.

I aquí la mirada adulta potser també hagi de relaxar-se i deixar que flueixi, frenant les nostres ganes de proposar-los un projecte, de dir-los que per què no produeixen res amb les eines i les fustes... proposar que ens ajudin o fer alguna cosa en família és preciós, però també deixem-los fer el que els vingui de gust amb les seves eines perquè és el procés el que compta. La resta, com diu el Miguel Castro, és un residu