Joguines tradicionals i de carrer

On estan els nens i les nenes qualsevol dia entre les 5 i les 8 de la tarda? Alguns a casa, altres fent extraescolars i uns altres de camí per començar a fer-les. Trobarem poques nenes i pocs nens sols/es jugant al carrer, i si en trobem algun, segurament pensarem que els seus pares i mares són irresponsables i inconscients.

Però la veritat és que quan els nens i les nenes superen els 7 anys, necessiten més autonomia i privacitat per a jugar. Abans era l'edat en què començaven a sortir a jugar sols al carrer però, actualment, com que el carrer es considera perillós, és l'edat en què comencen a demanar que les seves amigues i amics vinguin a casa a jugar.

També és l'edat en què les mares i pares, si no ho han fet ja, comencen a buscar tota mena d'extraescolars per fer de les tardes una estona ocupada, divertit i profitós. I també és el moment en què si els pares no troben una activitat prou atractiva, els nens comencen aficionar-se als jocs virtuals, que més endavant els permetran "relacionar-se" i "jugar en equip" amb altres.

Entre els 8 i els 11 anys, els nens i nenes tenen moltes capacitats adquirides en l'àmbit social, corporal i maduratiu. Tenen uns gustos bastant definits i solen saber què volen fer i amb qui volen fer-ho. També estan carregats/des d'energia i en ple creixement.

Al cos d'una nena o un nen d'aquestes edats li fa falta moviment i el seu organisme necessita posar en funcionament les habilitats que ha anat adquirint al llarg dels anys previs. Assistir a una extraescolar en la qual pugui dur a terme un esport és molt positiu corporalment. Però... i les competències socials?, i el seu procés maduratiu personal?, i la seva autonomia?

Fins fa no molts anys, els nens i nenes tenien ocasió de dur a terme aquesta experimentació amb altres de diferents edats al carrer, en la qual podien canviar lliurement d'activitat i no estaven lligats per normes ni horaris. I més tard, una vegada descobert l'interès, amb 9, 10 o 11 anys, podien apuntar-se a una extraescolar i perfeccionar el seu talent amb esforç però sense sacrifici, perquè la motivació per fer l'activitat ja havia arribat intrínsecament (és a dir, que sortia des de dins i no era imposada des de fora).

Però aquest no és el principal avantatge de jugar al carrer. Jugant en el seu propi barri els nens i nenes poden decidir-ho tot: a què juguen, amb qui juguen, quant temps juguen, iniciar discussions i acabar-les pacíficament (i a vegades no tan pacíficament), enfrontar-se amb persones adultes per alguna entremaliadura, assumir riscos a la seva mesura, tenir converses privades i profundes sobre preocupacions pròpies de la seva edat, explorar amb els límits, exercitar el seu cos amb esforç però sense sofriment...

La quantitat de competències i habilitats que cal posar en pràctica mentre es juga al carrer és molt llarga i segurament ens deixem coses importants, però el que és evident és que permet fer una cosa vital per a la supervivència de qualsevol: coneixes a un mateix, conèixer els propis límits i capacitats, i posar-los en pràctica.

I què passarà amb els nostres nens i nenes d'ara, tan protegits, tant a casa i assumint tan pocs riscos? Cometem un error molt gran pensant que quan siguin grans ja s'espavilaran i seran més madurs/es i tindran la capacitat d'assumir riscos sense estampar-se. Ens equivoquem si no entenem que han de poder posar abans en pràctica les competències que els permetin afrontar la vida amb més seguretat i maduresa. Si no, arriben a l'adolescència i llavors els llancem al buit i els demanem una autonomia que no han desenvolupat. O per contra, continuem intentant sobreprotegir-los mentre ells i elles es rebel·len contra l'excés de control.

És una realitat complicada, però només els pares i mares podem canviar-la. Cal revisar les nostres pors, posar-los nom i treballar amb dades reals. Potser parlem amb massa lleugeresa de segrestos, de perill als carrers? Diem que els nens i les nenes d'ara ja no són tan espavilats i responsables... com si no fos responsabilitat nostra que ho siguin!

Tots i totes tenim el dret i la necessitat de poder circular amb llibertat i seguretat pels nostres carrers i els nens/es han de poder exercir el seu dret a jugar en el seu barri, i tenen dret a fer-ho amb seguretat i amb autonomia. Això no és només necessari per al bé dels nostres fills i filles: veure a la infància jugant als carrers és garantia de salut del barri i de benestar per a tots els membres de la comunitat. Algú va robar als nens i les nenes el dret d'ocupar els seus carrers per a jugar i els pares i mares l'hem acceptat. Ara, toca tornar a normalitzar el joc als carrers.

Les propostes de Francesco Tonucci recollides en el llibre La Ciutat dels Nens poden ser un bon principi per al canvi. Però potser, tot comença per sacsejar les nostres pors i si ens és possible, deixar-los anar sols/es caminant fins a l'escola, o desapuntant-los de l'activitat que menys els agrada per a deixar un dia lliure que permeti quedar amb unes quantes mares i pares a la sortida de l'escola i proposar-los recollir als nens/es en una altra plaça un parell d'hores més tard...

Hi ha un munt de jocs de carrer que hem recollit en aquesta secció per a acompanyar si el voleu aquestes tardes de joc i combinar-los amb aquells que no requereixen res més que una bona colla i unes normes. Ens sorprèn molt, quan mirem aquests jocs de carrer que tenim en el catàleg, que hi ha joguines que passen d'una generació a una altra pràcticament sense sofrir cap canvi. Virolles, io-ios, cordes de saltar, bitlles, cometes, tiraxines... Joguines tradicionals i de carrer amb els quals ho van passar igual de bé els nostres avis/es i els nostres fills i filles.

Els jocs i les cançons tradicionals resideixen dins del nostre cos, no se sap on. Potser vénen impregnats a l'ADN i per això, ens enganxen i ens criden des de les vísceres, convidant-nos a jugar. Formen part del nostre ritme i de la nostra cultura més atàvica.

La goma de saltar o la corda formen part d'aquest repertori de la memòria. Un joc amb el qual passar hores i hores jugant en grup, omplint esbarjos de moviment i música. Un autèntic revival!

Aquesta selecció existeix ja d'entrada perquè això que les joguines traspassen generacions ens sembla una passada en aquesta era digital en la qual ens ha tocat viure. Però també perquè són objectes fanfarrons, que ningú hauria de perdre's.