Nines, peluixos i accessoris

De drap, de plàstic, de palla, de fusta, de porcellana... al llarg de la història la nina  ha acompanyat els jocs de la infantesa. 

Si mirem en profunditat veurem que jugar a nines té certa transcendència que fa d’aquest joc innocent, una potent eina d’aprenentatge i apropament al món adult.

És fàcil començar dient que forma part del conegut joc simbòlic, una activitat que permet al nen i la nena entendre el món que l’envolta en una espècie d’escenari irreal, en el que el procés d’investigació-acció el converteixen en un poderós experiment vital i de resolució de conflictes interns. 

En paraules de Prieto i Medina, el joc simbòlic és com un petit refugi construït pel nen per tornar-hi quan necessita refer el seu món”. Així es crea un petit teatre cultural i social on la mainada posa en marxa totes les seves habilitats socials, cognitives, emocionals, intel·lectuals, físiques, creatives...

 Jugar a nines possibilita una gran quantitat d’accions com ara alimentar-les, vestir-les,  canviar-los el bolquer, pentinar-les, rentar-les, posar-les al vàter, portar-les al metge... accions relacionades amb el dia a dia de les nenes i nens, fruit de l’observació que fan del model adult, de les seves persones de referencia,  de cura i criança de nadons i mainada petita.

Aquesta visió del joc amb nines porta a alguns professionals com ara Hallie Speranza a afirmar que es tracta d’una activitat terapèutica que porta a generar accions, a vegades inesperades per l’adult, com trepitjar les nines o ficar-les al forn, que suposen una gran descarrega emocional que allibera al nen/a. A més, també inclou el component gran-petit en el que el nen o nena passa de ser el petit a ser el gran-gegant en un món fet a la seva mida. Això el converteix en mare o pare i reprodueixen accions i situacions amb les nines que son quotidianes de la seva vida familiar, de manera que els permet posar-se en el lloc dels altres i entendre el perquè de moltes coses.

Fins a una certa edat, per instint, els nens i nenes trien el nino o nina que més se’ls hi assembla. D’aquesta manera, una nena rossa tindrà tendència a triar una nina rossa i un nen de pell negre, buscarà un nino que se li assembli. I així amb cada un dels nostres trets. És un procés normal, que no té res a veure amb no acceptar la diferència, És simplement que en aquesta etapa, normalment, exploren amb la identificació.

Per això, és important que existeixin en el mercat ninos i nines que ens representin a tots i totes, sense excepció. Ninos i nines que facin de mirall, que ens permetin jugar de manera plena conquerint totes les fases que ens ofereix el joc. Aquests ninos i nines amb síndrome de down, nines de trets llatinoamericans, hindús, africants, orientals, ninos/es sexuats/des, nines amb implant auditiu... son una de les nostres apostes per abraçar la diversitat i la construcció d’un món millor.

Tenim ninos i nines de diferents materials, adaptats a diferents edats i, a més, tenim també molta cura a cuidar els estereotips que transmeten les nines a l’hora del joc. Si la nina Barbie fos real (i moltes de les que hi ha ara mateix al mercat), les seves mides serien impossibles. El seu coll seria massa prim per aguantar el cap, els òrgans vitals de tot ésser humà no cabrien en el seu abdomen (de fet, sembla ser que tant sols li cabria mig fetge i un trosset insignificant del seu intestí), els turmells no la sostindrien, i amb els seus canells, tant prims, no seria capaç d’aixecar cap objecte de pes mitjà. I li farien molt mal els peus per anar sempre amb taló alt! Estem segurs/es que és el tipus de nina amb la que volem que juguin i s’hi identifiquin els nostres fills i filles?

N’hi ha que poden pensar que això son tonteries i que només son nens/es, que només és un joc i que tampoc els hi pot afectar tant, que no és tant exagerat. Quin missatge els hi pot arribar si “simplement” estan jugant, no? Total, d’aquí al concepte que tenim del nostre cos i els estereotips, n’hi ha un bon tros. No és així?

Nosaltres, quasi millor que triem el terreny del dubte raonable i, per si de cas, tenim al nostre catàleg un altre tipus de nines. Les Lottie en son un exemple. Unes meravelloses nines i ninos, amb cos de nen/a, amb roba de nen/a, amb aficions de nen/a, amb el cabell llarg o curt, amb diferents tons de pell, inclusives... que guarden unes proporcions reals i adequades per la infància. Ninos i nines que van de campaments, que pinten, que remen al riu, que es vesteixen d’heroïnes, que munten a cavall, que somien amb ser astronautes, que juguen a fer volar estels...

A través del joc amb nines i ninos, la mainada satisfà la necessitat d’identificar-se, representant moments de la vida quotidiana per expressar el que senten. Quasi res, eh! De manera que nosaltres, si hem d’escollir, tenim clar quin tipus de models volem per a elles i ells. Ja sabeu, per allò del “per si de cas”. O més ben dit, perquè n’estem segures.

Cuidar les nines ens dona la possibilitat de cuidar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Per això els nens i les nenes sempre juguen i sempre jugaran a nines. Així que, la propera vegada que veieu a un nen o una nena jugar a nines, simplement seieu a observar la meravella dels processos i contempleu la bellesa dels moviments, paraules i mirades que us portaran a algun lloc de la vostra infantesa.