5 passos senzills per escollir les millors joguines

Moltes vegades ens escriviu demanant-nos assessorament perquè les vostres filles i els vostres fills no juguen amb gairebé cap joguina de les que tenen. Li heu comprat l'arc de Sant Martí Waldorf, aquell que triomfa a casa de tots els perfils xaxis d'instagram i que inunda les xarxes acompanyant nadons i canalla abstreta amb els arcs de coloraines i no li fan ni cas (spoiler: totes aquestes coses tan meravelloses que passen amb els arc de Sant Martí en qüestió, la majoria de vegades, les han fet persones adultes). També teniu, per descomptat, les construccions de fusta, la panera dels tresors, les casetes per encaixar, els puzles de fulles amb espècies ibèriques ... i res, que no hi ha manera.

Ens demaneu la nostra ajuda per trobar alguna cosa que els agradir de veritat, un material amb el que pugueu sorprendre'ls, alguna cosa per preparar-los per la lectoescriptura o que els permeti aprendre 100 paraules relacionades amb la vida de les abelles, un que els faci vibrar per art de màgia, que s'hi entretinguin mitja hora si més no! Tenen moltíssimes coses i no sembla interessar-los res.

Potser és que no ho veu? I llavors ho baixeu al prestatge de sota. Potser no sap com jugar-hi? I us poseu a jugar vosaltres amb la idea esbojarrada d'ensenyar-los com es fa i que així coneguin les múltiples opcions que permet el material. Una persona adulta ensenyant a jugar a una criatura! A vegades fem cada cosa... Calla que deu ser que no ho presentem bé? I us passeu tot un dia bussejant per Pinterest per muntar-li la provocació més xuli de l'estratosfera. I res, que no hi ha manera.

I llavors arriba la temuda pregunta, serà que se m'escapa alguna cosa o faig alguna cosa malament? 

Doncs no, no es tracta de fer-ho bé o malament, sinó de donar la volta a la mirada. Canviar de perspectiva i entendre que mai, mai, mai (val, gairebé mai) una joguina despertarà una inquietud que no existeixi en si mateixa. Si no juga a pilota, no és perquè no la tingui. Si li agradés aniria repartint puntades de peu a tot el que fos susceptible de rodar; la síndria que has deixat a terra mentre organitzes la compra, o fins i tot el gos, si es descuida un moment. Simplement és que no li interessa, no vol i no necessita que li descobrim que les pilotes existeixen perquè segurament ja les haurà vist i descartat. Viuen al món i ho veuen tot!

No es tracta de convènce'ls ni de guiar-los en el joc. No es tracta d'anar-los dirigint per les diferents etapes, perquè les nenes i els nens conquisten el món a través del joc i encara que hi ha unes etapes definides i uns interessos clars, cadascun/a ho fa a la seva manera i quan està preparat/a per això. Per molt que els comprem això i allò, no els interessarà si no és el moment. A diferència de les persones adultes, no entenen de protocol ni de tacte, així que si no els agrada no ho faran servir encara que tu et posis trist i et frustris.

.

Tampoc és que no sàpiguen fer servir el material! És que no volen. Els nens i les nenes saben jugar, de debò. Molt millor que nosaltres, no necessiten instruccions. Ja ho investigaran per compte propi.

Encara que no els agradin les nines, segurament si t'hi poses, aconseguireu passar una estona junts/es jugant a bressolar i canviar bolquers, però només perquè tu hi ets i està fent alguna cosa amb tu, no perquè no sapiguessin fer-ho abans que tu els ho ensenyessis. Et segueix el rotllo potser, però quan facis mitja volta, si el joc no va amb elles/ells se n'aniran a carregar galledes d'aigua com si fossin David el Gnomo i tinguessin set vegades més força que tu. O a moure cadires arrossegant-les pel terra de fusta sense pensar en ratllades, polits ni encerats.

De debò, no es tracta d'oferir a veure si cola. Es tracta d'observar el que els agrada fer, el que veritablement els motiva, perquè el joc no existeix sense aquests ingredients. Si els compres unes peces per fer mandales i elles/ells estan a tope amb els transvasaments, el més probable és que et trobis les peces a la tassa de vàter. Totes les peces soltes de fusta tan boniques acabaran al mar amb els calamars i els pops (i seria una pena per molts motius, entre ells l'ambiental). El joc és connexió i ningú connecta amb una cosa que no li crida gens l'atenció, per molt que ens diguin que és meravellós.

Si arribeu al punt en que esteu fets i fetes un embolic i ja us heu perdut respecte al que els agrada o no (que això ens ha passat a tots i totes, eh!), us recomanem fer un pas enrere i aplicar un protocol tan aparentment grotesc com el següent:

1- Pareu, no compreu res més, retireu totes les joguines / materials / jocs que tingui a la seva habitació i observeu a veure què passa. Deixeu-los que es busquin la vida.

Si, si, com ho sentiu. Entreu a l'habitació amb una bossa i retireu la majoria de les joguines que tinguin, les que no fan servir i les que fan servir poc. No deixeu un "per si de cas", "amb aquest el vaig veure jugar fa dos mesos cinc minuts" ... Res de trampes. Deixeu només allò amb el que els veieu jugar molt, una joguina o dues com a molt, com més oberta, millor. La resta, tot guardat, sense por, sense dubtes, tot fòra, neteja total.

Es tracta de treure el que sobra per deixar que el joc flueixi.

2- Tot i que no és del tot necessari, si té una habitació carregada d'estímuls, us animaríem també a simplificar la decoració.

Està comprovat que les nenes i els nens s'atabalen en ambients amb massa missatges i estimulació potent. Igual que ens passa a les persones adultes, no? Entrar a botigues plenes d'ofertes a vegades fa impossible centrar-te i trobar el que busques, et satura tanta informació, hi ha massa soroll. Doncs a ells i elles els passa igual.

3- A partir d'aquest moment, simplement dediqueu-vos a observar el que fan. Perquè jugaran, us ho assegurem.

El joc és una cosa innata, és una cosa que necessiten perquè per a elles i ells, és simplement qüestió de vida. Dit d'una altra manera: viure és jugar o jugar és viure, com vulgueu. De manera que trobaran la manera de desenvolupar el joc que porten dins, el que els permeti expressar-se, entendre el món, superar les dificultats. El que s'adapti a les seves habilitats, a les seves inquietuds i desafiaments. El que els vingui de gust

Observar és un art que es va perfeccionant amb la pràctica. I aquí creiem que tenim espai per a una confessió: tenim moltes joguines a casa, guardades al garatge, perquè vam caure en el parany de comprar-les entusiasmades pensant que s'hi enganxarien i sincerament, en la majoria dels casos no ha colat.

Amb l'observació vam aprendre que per molts productes meravellosos que tinguem a la botiga, de vegades hem de quedar-nos amb les ganes d'endur-nos-ho casa perquè sabem que els nostres fills i les nostres filles no els faran servir, per molt motivades que estiguem nosaltres. 

4- Arribats aquest moment, el cert és que us heu de relaxar una mica amb l'ús dels objectes que tingueu per casa.

Deixeu-los explorar perquè la vida quotidiana està carregada de materials i recursos meravellosos per divertir-se: caixes per buidar, calaixos per omplir, armaris amb objectes ideals per transportar, culleres amb les que colpejar olles i fer soroll, racons on fer minimóns, portes per obrir i tancar, claus amb les que intentar obrir panys, tuppers per apilar, mocadors per embolicar coixins, ingredients amb els que fer pòcimes al lavabo, pals en els encertar coses... Estem gairebé segures que us sorprendreu de valent!

I mentre us sorpreneu, aneu prenent nota.

5- Llavors, quan hagueu vist què fa, aneu al gra i deixeu d'innovar.

Podeu anar tornant a treure les joguines que heu retirat, però només aquelles que heu vist que estan alineades amb les seves inquietuds. Les de veritat. Segur que anireu guardant i treient coses cada cert temps, sobretot quan són més petitons/es perquè el joc canvia junt amb la seva evolució i segons van adquirint habilitats.

I a partir d'ara, compreu sempre pensant en elles i ells, en els seus gustos i en el que observeu. Veureu que així us serà molt més fàcil encertar-la!

En realitat no els calen moltes coses per jugar, el joc viu intrínsec en ells i elles. El porten dins. Els surt sol.

La idea no és buidar per tornar a omplir, sinó tornar a l'origen, a la senzillesa.

6- BONUS TRACK: igual quan retireu totes les joguines passen un moment d'atordiment i pot ser que arribi el "m'avorreixo", "no sé què fer"... Aguanteu, companys i companyes! L'avorriment és un espai fantàstic i necessari per trobar-se amb un mateix i s'hi desencadenen processos fantàstics! D'això però, millor en parlem un altre dia, us sembla?