Per què deixem de jugar a terra?

“Aprendre a volar demana
moltes hores de terra”

Us agrada caminar descalces/os? Notar el terra, trepitjar amb textura. Us tombeu a terra en algun moment del vostre dia a dia?

Nosaltres reflexionem de tant en tant sobre això. Ens passem el dia recomanant a les famílies, basant-nos en la feina de l’Emmi Pikler, que permetin als seus nadons estar a terra perquè és des d’allà que poden anar conquistant el moviment amb autonomia. Però de cop, arriba un moment, sense saber com, en què ens passem el dia assegudes/ts en una cadira. En quin punt del camí fem aquest salt?

El terra és un entorn en què la infantesa es controla bé, és un terreny que els és familiar, assequible, és seu, és el primer que conquereixen. Juguen, pinten, mengen, xerren, dormen… Assegudes/ts o ajagudes/ts a terra amb total naturalitat. Primer roden per terra, després s’hi arrosseguen, gategen, s’asseuen i arriba el dia en què dominen els esquats, passant de la posició arraulida a la bípeda amb una senzillesa sorprenent.

Existeixen un piló de cultures per tot el planeta que encara segueixen fent servir aquesta postura ajupida i altres derivades pel descans. Si heu viatjat a Àsia, algun cop haureu pogut comprovar que crida especialment l’atenció veure’ls esperar l’autobús en unes postures que et fan cruixir el maluc, els talons, i fins i tot els metatars només de pensar-ho.

A la nostra cultura, on la cadira, el sofà, el banc… Són elements bàsics dels espais habitats, abandonem el terra en un moment de la nostra vida (bastant primerenca) i ja no tornem a tenir gairebé cap connexió amb la terra. Perquè hem ideat fins i tot sabatilles i xancletes còmodes per no caminar descalços ni tan sols per casa. És curiós com l’invent de les sabates es va estendre fins als països on el clima permetia anar sempre descalç.

Ens hem separat quasi totalment d’estar en contacte amb aquest entorn en què durant milers d’anys les nostres avantpassades i avantpassats van fer vida còmodament.

De fet, ens costa. Seure a terra ens resulta incòmode i a mesura que ens fem grans, cada vegada ens és més complicat aixecar-nos. Però no és que hàgim perdut la capacitat de fer-ho per alguna raó lògica de l’edat, és que hem abandonat la pràctica i, per tant, ha desaparegut. I lluny de les implicacions que això té al nostre organisme, a nosaltres ens inquieta pensar que si això no porta associada alguna cosa més profunda de caràcter quasi espiritual.

I és que de cop, quan anem al camp o a la platja i ens estirem a l’herba o la sorra, o simplement quan a casa ens prenem l’exercici conscient de tombar-nos a terra, no sabem si és que som unes místiques o què, però és com si sentíssim una energia diferent. Recolzar el cap a la terra, estirar els braços, deixar que tot el teu pes es fongui amb la sorra que et va fer néixer, de la qual vens, és màgic.

La terra ens col·loca les constants vitals, amb el seu ritme lent, amb la seva solidesa. El terra és la base dels nostres passos, la línia de flotació de la nostra existència. Ens ve a dir que abracem el temps lent, la consciència, la calma. Tal com passa amb la infantesa quan juga tranquil·lament i connecta amb el seu jo jugant a terra.

ANDANDO 
(Juan Ramón Jiménez)

Andando, andando.
Que quiero oír cada grano
de la arena que voy pisando.

Andando.

Dejad atrás los caballos,
que yo quiero llegar tardando
(andando, andando)
dar mi alma a cada grano
de la tierra que voy rozando.

Andando, andando.

¡Qué dulce entrada en mi campo,
noche inmensa que vas bajando!

Andando.

Mi corazón ya es remanso;
ya soy lo que me está esperando
(andando, andando)
y mi pie parece, cálido,
que me va el corazón besando.

Andando, andando.

¡Que quiero ver el fiel llanto
del camino que voy dejando!

Pot ser que estiguem esgotades per la feina sempre, això també, hahaha, però quan et permets baixar a la terra, és com si t’ancorés fins i tot quan estàs perduda. Com ens hem pogut oblidar d’això? 

Si la mainada pinten a gust a terra, no els oferim una cadira; si els encanta jugar amb la safata Tuff Tray tirats sobre el jardí, no els posem potes perquè estiguin més còmodes; si creen els seus mini-mons sobre la catifa de l’habitació, no els diguem que ho posin a una taula; si fan els deures a terra de la sala d’estar, ja arribarà el moment de comprar-los un escriptori. Terra, terra, terra. Deixem-los estar enganxades/ts el màxim temps possible a terra, no us sembla?

Avui ens hem aixecat revolucionàries, potser, perdoneu-nos, però és que trauríem les cadires i les taules de totes les aules d’infantil. Estem on fire! No sabem si hi ha mestres i per aquí per què ens puguin donar la seva opinió, però seria genial posar unes catifes ben gruixudes i deixar-los descalços tota l’estona, per fer qualsevol activitat de genolls, ajagudes/ts, rodolant com croquetes… Potser l’energia de l’aula es transforma totalment, qui sap.

Un cop més, la mirada sobre la infantesa és una font d’aprenentatge continu i una font de reflexions com aquesta. Quan els veus gaudir del seu cos sobre la terra, com si hi estiguessin íntimament units i en harmonia, intentem buscar el moment en què es talla aquest cordó. Potser els seus caps estan molt més a prop del terra que els nostres i per això estan també més connectades/ts amb la terra? No ho sabem, però sí que fa que ens preguntem: “En quin moment li vaig regalar aquella cadira pel seu aniversari?”