Sobre les emocions

Bussejar en l'insondable món de les emocions de les nostres filles i dels nostres fills o alumnes, és potser de les coses més complicades a l'hora d'educar i acompanyar. O al menys, això ens sembla a nosaltres i és el que més hores de xerrades ocupa quan ens ajuntem amb amics i amigues i parlem de la nostra tasca com a pares i mares.

Què li passa? Com puc arribar al seu interior? Com puc ensenyar-li a controlar la seva ira? Com li dono les eines necessàries perquè s'escolti i es conegui? Com li explico que tot el que senti, sigui el que sigui, és sa? Tants huracans dels que estem fets/es que són tan complicats d'expressar i de digerir i que tantes hores de son ens treuen.

Avui dia, per sort, donem molta importància a aquest aspecte de la nostra persona i de la nostra construcció cap a millors individus i per tant, això té un reflex en la importància que li donem com a pares, mares i educadors/es. I també, en la multitud de llibres i jocs que han aparegut al mercat últimament.

No és que siguem molt fanàtiques dels llibres de les emocions o dels jocs-recepta, perquè tot i que n’hi ha alguns de fantàstics (en tenim molts a la botiga), sempre ens queda un regust estrany quan els pensem. I potser aquí hauríem de matisar; és com si per expressar la ràbia, la pena o la por, necessitessin un catàleg d'on triar cada vegada que senten alguna cosa. Ens sembla que al fer-ho d'aquesta manera "adultitzem" un univers que és de tot menys hermètic i encasellable.

Als nostres gairebé cinquanta anys, encara tenim una dificultat enorme per saber com és l'emoció dominant que provoca que es deslliguin totes les altres, localitzar-la entre aquest torrent que estem vivint és complex, i és que gairebé mai hi ha una explicació senzilla per allò que ens està passant.

Potser, no ho sabem, hauríem de fer llibres en els que el catàleg d'opcions a triar tingués epígrafs dels tipus: una mà que estreny els budells, una bomba d'oxigen al cor, paràlisi de les cames, vertigen a la gola, esclafament per grua mecànica, anòxia estomacal... perquè s'assemblen una mica més a la realitat que una cosa tan complexa com simplement l'enveja o l'amor.

A vegades veiem que les nostres filles i fills tenen enormes nusos de cordes dins. Reconeixem en elles/ells aquest moment tan difícil en què no ens entenem ni nosaltres mateixes i que ni tan sols sabem per on començar a agafar-nos, en el qual l'única certesa és que estem vives, però de la mateixa manera estem igualment mudes.

A vegades, les paraules són contenidors massa petits, de manera que hauríem de trencar massa cops la immensitat del que sentim perquè cabés tota sencera en aquests bols, molts, posats en fila un darrere l'altre fent un paràgraf. Amb els seus punts, amb les seves comes i les seves pauses per respirar. Com si bol a bol d'aigua, haguéssim d'explicar el que és el mar.

En aquests moments, és impossible obrir les mans i donar-los les paraules que busquen. No podem ni tan sols cantar-los-hi. I tampoc podem minimitzar aquest remolí vital parlant-los de coses tan petites com por, nostàlgia, enveja... que són massa prefabricades, quan sabem que el seu sentiment és únic i que el pasten només elles i ells. Res més podem dir-los, que som aquí sempre, encara que no ens busquin. Sempre hi som i hi serem.

Els veiem intentant col·locar aquestes emocions tan complexes. Enfrontar-se al tot és impossible a vegades, tots/es ho sabem perquè ho hem viscut. Per això, els hi diem que mirin a terra, que es toquin darrere l'orella, que es palpin els queixals, perquè hi ha sempre un fil des d’on estirar. Que comencin parlant del color d'una de les seves cantonades, de la que siguin capaços/ces de veure, només per començar. I que després, per descomptat, que s'aturin on vulguin. Fi. Res més. És el seu dret. Qualsevol pot donar l'alto sense explicacions. Això de buidar fins al final sempre ens ha semblat una idiotesa, perquè moltes vegades és suficient buidar-se només fins on fa nosa.

Hi ha un munt de materials fantàstics per parlar de les emocions i per tractar temes puntuals, no en tenim cap dubte i molts ens agraden molt.

Però potser, la nostra estratègia ha anat més cap a no parlar a les nostres filles i fills directament d'emocions de manera aïllada del context, sinó que hem procurat anar donant voltes, donant-los simplement l'ambient de confiança i el vocabulari més ampli possible perquè sempre trobin les eines necessàries per expressar-se, primer a elles/ells mateixes/os i després a la resta, si ho volen.

I els hi llegim, molt, de qualsevol cosa que aparentment no parla d'emocions però que ens defineixen i ens troben (vam comentar sobre això una mica més extensament en aquesta publicació d'Instagram). Perquè no hi ha un vaixell millor que els llibres per anar a pas precís cap a la trobada d'un/a mateix/a.

Què en penseu vosaltres de tot això? Ens encantaria escoltar-vos perquè és un tema que ens interessa molt.