Els somnis no sempre s'aconsegueixen. I què?

Els mirem i els diem que tenen dret a qualsevol cosa, que mereixen poder lluitar pel que desitgen. Que els volem valents, que no es rendeixin, que treballin amb il·lusió per el que els seus cors els dictin sens por, sense escoltar les veus que els diran una i mil vegades que no poden, que no són capaços/es, que són uns/es somniadors/es. Perquè els somnis s'aconsegueixen si un/a s'esforça i es capaç d'aixecar-se.

I potser, els estem mentint.

La vida no es caracteritza per ser un lloc sempre just. No és una balança perfecta que s'estabilitza en l'equilibri exacte, sinó que es descompensa més vegades de les que ens agradaria sense entendre i sense que sigui culpa nostra. L'esforç no sempre es recompensa en la forma que esperem, la il·lusió no pot amb tot, ni tampoc l'amor mou muntanyes.

No sempre es pot aconseguir els somnis, potser perquè no tenim les aptituds necessàries, els recolzaments que es necessiten, els diners, la sort, la formació... el final del camí, aquell que tant ens esforcem per aconseguir, no sempre arriba, per molt que el desitgem i treballem per ell. La vida és així: no és millor que ho tinguin en compte?

Malgrat tot això, tot i que és probable que no arribem, els somnis valen la pena seguir-los.

I lluitar i caure i aixecar-se. I no sentir les veus ni rendir-se. L'únic que hem de fer és canviar el focus i posar-lo, no en la meta, sinó en el camí. Perquè empaitant els seus somnis, encara que no sapiguem si arribaran a ells, sí que sabem que els farà caminar per el sender correcte.

El gaudi és el sender, són cadascun dels passos que donem amb aquest somni com a far. No sé si arribaràs a ser ballarina, però et mereixes caminar per aquesta senda preciosa que et durà a mil i un llocs meravellosos que potser mai vas imaginar. No sé si ballaràs en grans escenaris o seràs instructora d'un petit taller de dansa en el barri. Ni idea, però és igual. És absolutament igual. No importa. La meta només és l'energia que et fa caminar, perquè el verdader èxit és avançar i perseguir impossibles. No quedar-se amb els peus parats. Explorar-te i posar-te a prova. Donar-te una oportunitat, sense por i sense complexes, sabent que estic al teu costat i que confio plenament en les teves decisions per arribar a allò que vols.

Posar el sentiment en els passos els farà molt més lliures per avançar sense culpa, sense aquella responsabilitat enorme d'errar, de fallar. Potser no em vaig esforçar suficientment, potser no em vaig equivocar en això i allò, si no ho aconsegueixo és culpa meva, bla, bla, bla. El triomf és estar allà i acoblar-se a les oportunitats que et donen tots els trens que agafis, et portin fins a on et portin, a prop del teu somniat destí.

No és fàcil però, i si comencem per nosaltres mateixos/es? Si deixem que aquesta mirada inundi les nostres vides pròpies d'adultes/s, serà més fàcil que ells i elles les aprenguin de forma natural. I si deixem de depositar les expectatives en el resultat final (en la vida, en el joc...), potser sigui més relaxat per a tots/es.

Us deixem un vídeo molt inspirador que esperem que gaudiu tant com nosaltres i que creiem que il·lustra molt bé aquesta reflexió d'avui. És meravellós !