Jugar i jugar pujar als arbres

Delicatessen

Prohibit pujar als arbres

“Hi ha una escola que permet als nens pujar sols als arbres del pati!”.

No em costa gaire imaginar-me un titular com aquest a les portades dels diaris en un futur proper, perquè els jocs a què tenen accés els nostres fills són de colors molt bonics, però tan domesticats que no sé si mereixen el nom de jocs.

Avui el joc ha de tenir absolutament garantida la seguretat. Que cap nen no prengui mal. Però d’aquesta manera estem negant a les criatures la possibilitat de l’experiència aventurera. Entenc perfectament que els mestres vulguin ser previsors per estalviar-se problemes si hi ha el més petit accident, però em pregunto si un nen que no ha tingut mai cap possibilitat de trencar-se un braç ha gaudit realment d’una infància. Em ve ara al cap el nen Pío Baroja somiant amb el mar des de les branques més altres d’un arbre corcat, en un parc de Pamplona. En tornar a casa llegia Werther, Robinson, L’illa misteriosa, i bastia una veritable esquadra de vaixells de cartró que botava en una font propera a casa seva. “A mi m’hauria agradat -recorda a les seves memòries- ser com Robinson Crusoe, i quan tenia aquesta aspiració pujava, al vespre, al meu arbre i somiava en illes desertes”.

Avui cap arbre no pot competir en atractius amb la pantalla d’un ordinador. Potser la pantalla és el camí cap al futur, però llavors el futur me’l veig ple de persones sedentàries, maldestres i amb sobrepès que no han pujat mai a un arbre. Probablement tindran accés a tot tipus d’imatges, però no se n’hauran feta seva cap mentre, asseguts damunt la branca d’un arbre, balancegen les cames sobre el buit.

Gregorio Luri és Doctor en filosofia i educador

Publicat al suplement Criatures del diari ARA (12 de novembre 2011).