EL JOC A CASA DE LA FAMÍLIA PICAPINO

29/11/2018. Categories: Cròniques del jugar

Som el 20 d'octubre del 2019. La Laura i el Javi de Picapino fusteria ens obren la porta i ens envaeix una olor a coca acabada de fer. Sou a casa vostra, ens diuen mirant-nos als ulls, i la seva rebuda ens relaxa des del minut zero.

La casa d’aquesta família està plena de llum. El Javi és fuster i la vista se’ns envà al terra de fusta, que ens fa venir ganes de ballar o fer Yoga. En aquest pis del el barri de Vallecas els espais son amplis i molt còmodes, però el que més respira aquesta casa és vida.

Amb una barreja d’intriga i reserva, apareixen en escena la Manuela (8 anys) i l’Hugo (4 anys) i després arriba el Gómez, el carinyós gos de la família que ens saluda tan efusivament que acabem rient tots i ens expliquen que al Gómez el van adoptar l’any passat.

La Laura és una conversadora increïble i de seguida comencem a parlar una mica de tot.

Laura, Javi, a casa vostra es respira joc i creativitat. Què significa per a vosaltres el joc?

El joc és una forma de vida. I amb això no volem dir
 que s'hagi  d'estar tota l'estona jugant
sinó que jugar és la conseqüència de que estan passant coses boniques.

Educar és una tasca difícil. És complicat de nassos i, a vegades, és un mal pas. Hi ha molts missatges a transmetre però un d’ells, un que repetim a la nostra filla i al nostre fill com un mantra, és que la vida és qüestió d’actitud (excepte casos extrems).

 I, sense ser erudits en el tema, sense haver fet estadístiques ni tesis doctorals, el joc (lliure, sa, en solitud, amb altres...) et predisposa a ser més positiu en la vida. O això creiem. No estem segurs de per quins mecanismes exactament però, per descomptat, ajuda a estar d’una manera en aquest món.

 

Enmig de la conversa, apareix l’Hugo amb una caravana de lego i ens expliquen que ara ha passat a les peces petites i com han canviat les seves construccions des de llavors.

Què és el que més gaudiu de l’etapa de joc en la que es troben ara els vostres fills?

Com que tenim una filla i un fill que es porten forces anys, cada un està en una etapa molt diferent. Suposem que és perquè en el joc, a més de l’edat, també influeix molt la teva personalitat i la teva manera de veure i estar en el món, així que no podria ser d’una altra manera. Són éssers humans molt diferents i, de fet, el petit no juga al mateix que jugava la gran a la seva edat, encara que coincideixen en algunes coses.

Segurament, d’aquesta etapa, el que més es gaudeix és que tenen autonomia a l’hora del joc. És clar que ens demanen a vegades que que hi siguem, i passem per moments crítics en els que ploren perquè diuen que s’avorreixen (com esperant que els diverteixis o alguna cosa així) però, si aguantes el tipus i no sucumbeixes, la veritat és que cada un sap buscar-se el seu món i ficar-se en el seu univers paral·lel fàcilment, cosa que per una part t’allibera molt (no tant com per a posar-te a treballar en l’ordinador) i per l’altra, es gaudeix molt veient-lo.


I també és bonic quan els dos troben la manera d’encaixar i tramen una activitat conjunta malgrat les seves diferencies. Un joc comú en el que hi caben els dos. Normalment és la gran la que arrossega al petit però, tot i així, hi ha negociació, hi ha consens, hi ha baralles i molt de gaudi quan ho aconsegueixen. I això és divertit de veure.

Alguna vegada heu posat expectatives en una joguina que després no s’han complert?

Ui! Una pila de vegades. Per exemple, una peça emblemàtica del joc com és l’arc de Sant Martí Waldof, que jo veia a totes les contes d’instragram, a casa nostra no ha triomfat mai. Li vam comprar a la Manuela i no li va fer ni cas, però ni cas, i vam decidir guardar-lo pel petit, Hugo, amb el que estàvem segurs que triomfaríem. Com podíem fallar si ho fèiem tot bé com a pares? Tampoc ho va fer servir mai. Ha ha ha.

¿Y Qué hacéis cuando, como con el caso del arco iris, un juguete no funciona en vuestra casa?

Doncs a vegades ho guardem, perquè és una joguina que té recorregut i sospitem que potser més endavant podrien treure-li partit, però moltes les deixem anar, sense més. Ho regalem, ho donem, ho intercanviem o li donem a la primera persona que passi per la vorera.

Ara, simplement, assumeixo que aquesta joguina o material
no els hi va gens i "xinpúm".
o el material no les van nada de nada y chimpúm.
Un nen o nena no necessita que un adult
vingui a dir-li com jugar

Al principi, quan la Manuela era petita, sí que ens menjàvem molt l’olla pensant que alguna cosa no estàvem fent bé quan, joguines que se suposa que els nens i nenes adoren, no li cridaven gens l’atenció. Li passava alguna cosa a la nostra filla? No ho sabíem presentar bé? Li hauríem de posar més avall a l’estanteria? Hauria de veure com hi juguem una estona per donar-li “idees” de com fer-ho servir? Ai, mare! La de coses absurdes que s’arriben a pensar.

Ara, simplement assumeixo que aquesta joguina o material no els hi va gents i “xinpúm”. Un nen o una nena no necessita que un adult vingui a dir-li com jugar o a ensenyar-li les meravelles d’un Arc de Sant Martí de fusta. Si no ho fa servir, estem convençuts de que no li interessa i no hi ha res més a dir. No és un problema de no haver-li llegit el llibre d’instruccions.


Ara apareix la Manuela a la saleta amb una meravella de nina, d’aquestes que son per provar portanadons. Ens deixa agafar-la i comprovem que pesa com un nadó de veritat. La Manuela té molta robeta de recent nascut que utilitza per vestir-la i és captivador veure l’afecte i cura amb que tracta a la seva nina.

 

Les nines i ninos son
companys de joc amb els que
es crea una relació des del cor.
Els acompanyen en moments
d’alegria i tristesa.

Els nens i nenes de totes
les cultures juguen amb nines
i estableixen amb elles una relació
que no permeten altres joguines.

Ens heu explicat molta cosa sobre l’escola a la que van els vostres fills. Creieu que el joc ha de formar part de l’educació? Fins a quina edat us sembla que s’ha d’incloure el joc a les aules?

Sempre. Perquè el joc no és un objectiu didàctic. És un canal, un vehicle. Vull dir, que no utilitzem el joc per a colar-li un concepte matemàtic, sinó que ho fem servir per presentar-li aquest concepte d’una altra manera, des d’una altra perspectiva. Per això, pensem que el joc ha d’estar sempre present perquè permet introduir variables de diversió, curiositat, motivació, investigació, cooperació... en l’aprenentatge. Una meravella, no?

Pensem que potser, quan la gent s’estranya quan intentes defensar el joc fins a l’infinit a l’escola i no només en infantil, és perquè tenen el concepte de joc molt reduït. No és que siguem uns experts en la matèria, ni molt menys, i parlem per pura vivència personal, però el joc és un concepte molt ampli, que inclou una diversitat d’activitats i oportunitats enorme. Òbviament, hi ha jocs adaptats a totes les edats i, si això ens sembla obvi en les fases primerenques del creixement, perquè ens deixa de semblar coherent més endavant?

En l’escola de la nostra filla i el nostre fill, el joc és una cosa seria. S’utilitza molt en grups interactius i els tutors i tutores s’ho treballen molt a casa per coordinar el que aprendrem cada setmana jugant amb les classes més a l’ús, que també les tenen (bé, a vegades, ha , ha, ha.) Jugar no és només anar a picar de mans i saltar a corda.

Laura, quants germans tens? Quants anys us porteu? Jugaves amb ells?

Jo tinc dos germans, una gran i un altre més petit. Amb la gran em porto molta diferencia d’edat i no recordo jugar molt amb ella. Amb el petit, sí que hi he conviscut més temps i hem sigut carn i ungla fins a força grans, amb això vull dir que suposo que jugar a alguna cosa, jugaríem. La veritat és que sempre hem estat rodejats de més nens i nenes, o sigui que el que més recordo és jugar en grup.

 

De petita jugaves amb els teus pares?

Doncs la veritat és que no, o almenys no ho recordo. Per a res eren pares absents. Perquè sempre els recordo allà, com a figures importants en la meva infància. Però jugar, el que es diu jugar... no.

Sí que hi havia moments puntuals de jugar a alguna cosa en família, però no era el dia a dia, ni els buscava per a que fossin el Ken mentre jo era la Barbie. Això no ho feien els grans. A jugar es dedicaven només els nens i nenes.

I tu, Javi, quants germans? A que jugaves de petit?

Jo tinc una germana més gran que jo i, encara que estem molt units i hem jugat junts sens dubte en algun moment, és veritat que des de petits hem estat molt al carrer, amb la colla. Vivíem en una urbanització tancada d’un poble de La Sierra, a les afores de Madrid, i ens ajuntàvem a la plaça a jugar a tota mena de jocs de grup, anar amb bici, banyar-nos durant l’estiu, jugar a les cartes... Pujàvem a dinar, a berenar, a sopar i poc més. Els pares i les mares ni ens veien el pèl però estaven tranquils/iles, perquè suposo que ens cuidaven entre tots i totes.

 

I vosaltres, jugueu amb els vostres fills?

Doncs la veritat és que no molt, cosa que ens ha suposat més d’un maldecap, no us penseu. A veure, a vegades sí que fem alguna cosa en família i tal, però jugar, el que s’entén per jugar...

Perquè aquesta és una altra cosa. Què s’entén per jugar? El primer que ens ha sortit així del cor és que no. Però després hem dit, segur? Perquè cantar cançons en el cotxe, és jugar? Anar al súper i fingir que no et funciona el braç dret perquè riguin, és jugar? Ficar-nos al llit i, perquè s’adormin, fer un campionat per veure qui es mou l’últim, és jugar?

Aleshores puntualitzem: jugar a les construccions, no acostumem a jugar. Però jugar, juguem, no?

De sobte sona la música i arriba el moment del moviment. El Javi agafa a l’Hugo i a la Manuela per torns i els fa girar sense parar fins que, al deixar-los a terra, cauen perdent l’equilibri, cosa que els encanta. Tota la família està present, vivint un moment de diversió compartida. No intervenir en el seu espai de joc, no sentir-se en l’obligació de jugar amb ells, no vol dir que no sigui important aprofitar els llaços que genera el temps junts i juntes, aportant la nostra presencia sense abandonar el nostre paper d’adults.

En el cas de que no, t’has arribat a sentir culpable per no jugar amb ells?

Al principi jo (la Laura, que sóc la que més temps passa amb ells) em sentia una mica culpable per no tirar-me amb ells a la catifa, per a què enganyar-nos. Les xarxes han fet molt de mal i quan veia als pares i mares passant estones meravelloses i eternes amb els seus fills tan feliços, em sentia una mica piltrafilla. Perquè la majoria de les vegades, m'avorria com una ostra jugant als clics o fent de mare d'un Nenuco, i no m’aguantava de son. Quina mena de mare era? Quin xurro d’entrega era aquesta?

Però, poc a poc, he canviat totalment de punt de vista, la veritat. Me n’he adonat de que, per una banda, aquest síndrome de la mare bufó que ha d’estar tot el temps divertint als seus fills i filles, és una bogeria extrema que arriba al deliri. Si ells s’avorreixen, no és la meva responsabilitat i, encara menys, la meva funció treure’ls d’aquest estat. Ho sento, però no.

Per altra banda, la veritat és que m’he adonat de que quan ella i ell juguen, jo sobro. No pinto absolutament res en els seus jocs i, quan hi estic, sóc una atracadora del seu temps lliure. Ells saben jugar, es diverteixen jugant, s’organitzen perfectament i quan estic, aquesta màgia es torça. Pot ser que ens ho passem bé, és clar, i compartir moments de joc junts a vegades està bé. Però no juguen igual i jo estic amb ells.

El joc és un espai perquè passin moltes coses. No es juga només per divertir-se. Es juga per expressar, per treure fora, per investigar, per relaxar-se, per ser malvats, per veure què passa si... jo què sé, per mil coses segurament. I quan jo hi estic, tots els personatges de la història sempre son bons, els finals son feliços o els dolents tenen un tuf a didàctica que s’ensuma a mil kilòmetres a la rodona.

 Prefereixo fer-lis el favor de no fer-lis cas mentre juguen.
S'ho mereixen

I moltíssim més quan estan amb amics i amigues. Això sí que és sagrat.

Tenéis un piso amplio y lleno de luz, ¿Manuela y Hugo nacieron aquí?

Sí, ya vivíamos aquí cuando los dos nacieron. Antes vivíamos en Madrid, en un piso muy céntrico, al lado de todo, pero muy pequeño. Nos lo pasábamos muy bien, pero nos salió una oportunidad de venirnos a las afueras a un piso en medio del páramo, pero grande, y decidimos dar el salto.

 

Teniu un pis net i ple de llum. La Manuela i l’Hugo van néixer aquí?

Sí, ja vivíem aquí quan ells dos van néixer. Abans vivíem a Madrid, en un pis molt cèntric, a prop de tot, però molt petit. Ens ho passàvem molt bé, però ens va sortir una oportunitat de venir a les afores a un pis enmig del no res, però gran, i vam decidir fer el salt.

 

Esteu contents d’haver fet el canvi?

Doncs al principi, no. Ha, ha, ha. Ens va costar molt acostumar-nos i no va ser fins que vam tenir a la Manuela i l’Hugo, i ens van canviar les preferències, que no vam saber la sort que tenim. Ara no marxaríem al centre ni de broma.

Aquí tenim espai, tant a dins de casa com a fora. Podem baixar amb les bicis, els patins, hi ha un petit bassal que l’anomenem piscina en el bloc, traiem al Gómez (el nostre gos) al parc de davant i pugem les coses del súper directament des del garatge amb l’ascensor. Això és tot un plus, venint d’un 4rt sense ascensor.

Estem lluny de tot, és clar, és una mica rotllo. Però la vida és qüestió de sospesar i fer equilibris i hem sabut moure-la al nostre favor. Aquí tenim els nostres amics i amigues, l’escola que volem, silenci per la nit i ja estem feliços. Amb els seus pros i també assumint les seves contres.

La Manuela té 9 anys. Una edat preciosa en la qual moltes habilitats físiques i socials estan ja conquerides i això es reflexa en el seu joc. Li encanten les nines Lottie i ens ha deixat per anar a muntar un campament.

Jugar amb ninos petits requereix paciència, concentració i assignar-li alguna acció. Per això el joc amb mini mons és el que hem fet tot en la nostra infància. Ja sigui amb soldadets, cowboys o clics, ho recordem amb tanta claredat, perquè és d'una etapa de joc que passa a partir dels 7 o 8 anys i s'allarga pràcticament durant tota la infància.

Creieu que el lloc en el que vivim condiciona la manera de jugar dels nostres fills?

Suposo que sí. No mels imagino jugant igual en el nostre pis anterior. És veritat que tenim espai i molta llum. La gent ens diu que és una casa alegre.

Però, en realitat, crec que és també l’ús que fem de l’espai. Poden jugar a tota la casa. No ens fa res que ocupin la saleta ni que facin potingues a la cuina. I, com que ho fem perquè no ens importa de veritat, no perquè ens ho imposem com a teoria, ens surt bé, ha ha ha. Això sí, després, les bronques per recollir a vegades son el telenotícies de la tarda. Les coses com son.

Ens hem dividit. La Carmen juga amb l’Hugo i jo amb la Manuela. Després d’ensenyar-me les Lotties, ens entretenim mirant els personatges de la pel·lícula Coco. Li explico a la Manuela coses de Mèxic, del “dia de los muertos” i em pregunta si les coses son com a la pel·lícula...

...li responc a allò que li causa curiositat sobre Mèxic i no puc evitar pensar en el genuí interès, atenció i curiositat dels nens. Quan es senten còmodes, ells pregunten, et miren als ulls i escolten atentament.

La Manuela i l’Hugo acostumen a sortir sols fora de casa? Perquè?

No. Perquè els hi ha tocat a la rifa una mare paranoica i no hi poden posar remei. A mi (Laura) em fa cosa, en part perquè son molt petits encara i, en part, per les meves tares mentals, que em fan veure segrestadors i cotxes veloços a cada cantonada. Juro que ho intento, però no puc!

Sé que és bo que vagin sols, que ho haurien de fer, que això i allò... la teoria me la sé, però no puc. A canvi, quan baixem al parc, anem al camp, estem al pati de l’escola... no estic a sobre d’ells en absolut. Si els puc veure, ja em serveix i, sempre que no es posi en perill seriosament la seva vida, prefereixo xerrar amb la colla que estar al seu costat pujant-los per la rampa. “Si no pots sol/a, és que no és per a tu”. Aquest és el meu lema (a vegades cola i tot).

Una altra cosa és el poble. Allà hi ha màniga ample i em desfaig de les meves culpes. Van i venen, surten i entren, pugen i baixen de casa a casa. I jo, tan tranquil·la.

El Javi és fuster. Això influeix d’alguna manera en el joc del vostres fills?

És clar. Tenim molta sort i en Javi fa molts experiments. Si veiem alguna cosa en un blog o a Pinterest que ens agrada, pot anar al taller i fer-ho per veure què passa. Això és una sort enorme i condiciona molt la seva manera de jugar, suposem.

Hi ha materials que no estan en altres cases i que els donen oportunitats que altres nens i nenes no tenen. Com que no els hi podem fer nines ni res d’això, la seva infància estarà marcada per les estructures mòbils per a fer casetes, rampes i escales per enfilar-se, blocs de fusta, cuinetes... suposo que això els marca.

L’Hugo és molt musical. Porta uns quants intents de posar-nos música i ara apareix amb una petita guitarra. Però enlloc de tocar, ens diu que està pescant. Ens encanta el caos que provoca el joc. Acostumem a veure imatges perfectes a les xarxes de nens jugant, però el joc és en escènica bellament caòtic, i està molt bé deixar que passi tal i com és.

L’Hugo és molt musical. Porta uns quants intents de posar-nos música i ara apareix amb una petita guitarra. Però enlloc de tocar, ens diu que està pescant. Ens encanta el caos que provoca el joc. Acostumem a veure imatges perfectes a les xarxes de nens jugant, però el joc és en escènica bellament caòtic, i està molt bé deixar que passi tal i com és.

Si poguéssiu cambial alguna cosa de la manera en la que juguen els nens de la nostra societat actual, què seria?

S’hi val dir que posaria a molta gent vigilant a cada cantonada, del pal clandestí, per a que no es noti que estan però que els cuidin? Mmm, segons com no és una resposta molt coherent. Ha ha ha.

Ara seriosament. Creiem que ens hauríem d’aturar i fer un pas enrere per tornar al joc buit. Buit de materials, vull dir. O de materials tant obvis. Les joguines ara son tant perfectes, que tenen molt poc recorregut i permeten un ventall petit de possibilitats (encara que, després et sorprenen al respecte, la veritat).

Trobem a faltar veure jugar a nens i nenes amb qualsevol cosa i quan això passa, per a nosaltres és brutal. Veure’ls bressolar una cullera de fusta perquè és el seu nadó, per a nosaltres és un regal. Què meravellosa és la infància! Experimentar amb objectes quotidians, basar el joc en la imaginació i no en la joguina en si, marcant tu les regles i no deixant-te endur per el que la joguina et dicta, és una porta oberta a somiar despert/a. Un nino Buzz Lightyear té infinitat de possibilitats menys, per molts llums i sorollets que faci, que un drap amb cap. És important no deixar que perdin això.

I no ho diem per fer-nos els pedants, es que ho veiem amb els nostres propis ulls, tots els dies, en la nostra pròpia casa. I la nostra filla i el nostre fill son nens força normals.


Creieu que transformant la manera de jugar dels infants podem fer canviar la societat del futur?

Sí, i a millor, és clar. A veure, res és una línia recta i en aquest canvi influeixen molts més paràmetres. Però, per descomptat, hi ha gent a la que li falten moltes hores de joc i això es nota.

De tornada al centre de Madrid, vam parlar de la bellesa d’aquestes sessions, de la generositat de les famílies que ens deixen entrar en la seva intimitat i de lo afortunades que som de poder entrevistar amb calma als nens i als seus pares.

Afegir un comentari