13 anys, avui dia

27/09/2016. Categories: Articles d'altres

Aquest és un article que ens va semblar molt interessant i ho hem traduït tan bé com hem pogut, parla sobre com és el dia a dia d'una noia de 13 anys i de com es relaciona a través de les xarxes i de la importància que poden tenir els likes o els comentaris al que ella publica.

Es va publicar originalment en el Washington Post 25 de maig del 2016

Això és el que es sent en créixer a una edat de "m'agrades", riures i desitjos. 

 

Quan ella entra al cotxe, fins i tot abans que es cordi el cinturó de seguretat, ja té encès el seu mòbil a les mans. Una nena de 13 anys després d’un dia de vuitè grau. 

 

Ella diu hola. I la seva “au pair” pregunta: Llesta per marxar?

 

Ella no contesta, ja té el seu polze sobre l’Instagram. El meme de Barbara Walters es veu a la pantalla. Fa scroll i apareix un altre meme. Després un altre meme i tanca l’aplicació. Ara obra BuzzFeed. Hi ha una notícia sobre el govern de Florida. Rick Scott, el qual fa scroll per passar a la notícia de Janet Jackson, després “28 coses que no entendràs si ets Anglesa i Americana”. Ho tanca. Obra Instagram. Obra l’aplicació de NBA. Bloqueja la pantalla, la torna a desbloquejar. Obra Spotify. Obra Fitbit. Té 7.427 passos. Obra altra vegada Instagram. Obra Snapchat. Ella dibuixa un arc de Sant Martí brillant a la boca de la seva amiga. Mira a una famosa al Youtube fent ganyotes a la càmera. Mira un tutorial d’art a les ungles. Nota que fa un salt el cotxe i mira amunt. Estan a casa. Han passat dotze minuts.

 

La Katherine sentada al seient de davant del seu cotxe, nascuda el 2002, altrament dit que forma part de la generació Z.  

 

L’iPhone de la Katherine Pommerening és el lloc on tots els seus amics sempre estan passant l’estona. Per tant és el lloc on ella també hi és. Ella hi és des de que sona pel matí per despertar-la. Hi és a l’escola, quan ho pot fer d’amagat. Ella també hi és mentre la seva germana de 8 anys fa coses amb les seves mans. El deixa estar quan jugar a bàsquet, skateboard, per mirar comèdies al PG13 i a vegades per sopar, però quan el torna a agafar arriba a tenir fins a 64 missatges no llegits.

 

Ara està a la sala d’estar de la seva gran casa a McLean, mentre ens explica què és tenir 13 anys avui dia.

 

“Més de 100 m’agrades està bé, per mi. I comentaris. Només comentes per fer broma o etiquetar a algú”

 

Lo millor és la caixeta petita de notificacions, que significa que a algú li ha agradat, l’han etiquetat o la segueixen a Instagram. Ella té 604 seguidors. Només hi ha 25 imatges al seu perfil perquè esborra la majoria de les coses que publica. La imatge que no aconsegueix tenir els “m’agrada” suficients, no té prou rellevància o no mostra els comentaris més divertits de la seva vida, han de ser esborrats.

 

“Decideixo les imatges que es veuen bé” diu ella. “Unes amb els meus amics, altres que són realment molt maques” 

 

En algun lloc, potser en aquest mateix moment, els neuròlegs estan tractant d’esbrinar què passa en el cervell d’aquests joves (el qual encara s’està formant), coneguts com la Generació Z, durant tot aquest temps que passen davant la pantalla. Els educadors intenten ensenyar-los que no totes les respostes estan a Google. Els consellers opinen sobre les addiccions a Internet. Els pares miren de posar-se al dia fent-se amics d’ells a Facebook (Per cert, Facebook ja està obsolet). Els sociòlegs, publicistes, analistes de mercat – tots volen saber què passa quan aquesta nova generació nascuda està enganxada a les pantalles i interactua amb el món.

 

 

 

La Katherine a casa seva: jugant a la Xbox, a la cuina amb la seva au pair Rachel, i la seva germana Lila de 8 anys. Fora de casa seva amb l’skateboard. La Katherine va tenir el seu primer mòbil al vuitè grau.  

 

Ara mateix, la Katherine està mirant el seu mòbil.

 

“Mira aquesta noia” diu, “ella aconsegueix molts m’agrada a les seves imatges perquè en penja nou publicacions dient ‘Un m’agrada a totes les meves imatges per un tbh, comenta-les quan ho facis’. Per tant, tothom fa un m’agrada a les seves imatges i ella només els hi haurà de donar un tbh”

El tbh és un compliment, vol dir per ser honestos. Es pot fer servir per “to be heard” o “to be honest”.

 

La Katherine llança el seu cabell llarg i castany cap endarrere i ignora els lladrucs de la seva gossa labrador, Lucy, que borda perquè la deixi sortir fora.

 

És una manera, més o menys, de dir que ets una bona persona. Si algú et diu “per ser honestos (tbh), ets maca i agradable” aquest tipus de m’agrada, dóna validesa als teus comentaris. Després la gent quan ho veu pensa “Oh, ella és maca i agradable”.

 

Per ser honestos (tbh), la Katherine és tant agradable com bonica. Té les galtes d’una alumna de secundària i el vocabulari d’un estudiant de secundària. Té els ulls de color marró clar, només es maquilla per anar als balls, en els quals hi ha nens d’altres escoles. La seva família és més rica que la majoria i ha vist més dolor. Fa un número 51 de peu però aviat creixerà ràpid, o això pensa el seu pare Dave, en una conversa molt incòmode que va tenir amb ella sobre la pubertat, fins i tot després que ella li demanés “Si us plau, deixa-ho estar”. Ella no està segura com les sabates Converse es van posar a la moda, però va passar i per això ella les porta quasi bé sempre. Leggins negres, també, excepte quan va a la seva escola privada, on ha de portar pantalons incòmodes.

 

L'escola és on es desenvolupa: ella és estimada pels seus professors, aviat actuarà com Simba al musical de “El Rey León” a l’actuació del vuitè curs, i obté les millors qualificacions. La seva escola no ofereix un nivell de matemàtiques prou alt pel seu nivell, així que ella pren classes d’àlgebra a Internet a través de la Universitat Johns Hopkins.

 

Ara ella està al seu propi perfil, ha escrit a la seva amiga Aixa pel seu aniversari i està comprovant els comentaris de sota d’una foto d’aquesta amiga Aixa.  

 

“Els missatges de feliç aniversari són una gran cosa” diu ella. “Realment et demostra qui es preocupa prou com per escriure quelcom al teu perfil.”

 

 

Rachel, l’au pair de la Katherine, entra a l’habitació i li diu que és hora de preparar-se per anar a practicar bàsquet. Katherine assenteix amb el cap, desplaçant unes quantes vegades més el polze, com un pèndol d’alta velocitat. Ella observa Vines (vídeos)– sis segons de clips de vídeo – dels jocs de bàsquet de la NCAA, mentre puja les escales de la seva habitació que està pintat de blau cobalt. El blau és el seu color favorit. Ella descriu la major part de les seves coses favorites utilitzant “nosaltres”, el que significa que són aprovades tant per ella com pels seus amics: Jennifer Lawrence, Gigi Hadid, Sprite, quesadillas de Chipotle plenes només amb formatge.

 

El terra de la seva habitació és un embolic de roba, i el seu llit és un embolic de cables. Un per al seu telèfon, un per un iPod, un per al seu portàtil de l’escola, i un per a l’ordinador portàtil que pertany a la seva mare, l’Alicia.  

 

Hi ha una manta de color rosa amb el nom d’Alícia i ella jeu en el seu edredó. En el seu escriptori una foto en blanc i negre de la seva mare el dia del seu casament. En un marc de la tauleta de nit, una empremta de la mà que van fer juntes el dia de la mare. Ara les empremtes de la Katherine són tan grans com les de la seva mare en aquell moment. 

 

El càncer de mama va aparèixer just després del naixement de la Katherine. Se’n va anar, després va tornar quan la Katherine estava a tercer grau. Al cinquè grau, l’Alicia i en Dave li van comprar a la Katherine un telèfon mòbil, per si les coses es giraven. Ella va ser de les primeres de la seva classe en tenir-ne un.  

 

Es va donar d’alta a Snapchat i Instagram, Twitter i VSCO. Ella va deixar de convidar els amics a la casa, perquè la seva mare estava malalta. 

 

L’any passat, al març en un dijous ennuvolat l’Alicia va morir. La Katherine no vol parlar-ne, ni avui ni qualsevol dia. No parlem d’això vol dir que no ha de pensar-hi, excepte quan la casa està en silenci i el pensament simplement es filtra. No diu als seus amics com es sent. Quan algú li pregunta sobre això, s’encongeix. Les seves espatlles s’encorben, els ulls també, però no hi ha llàgrimes que caiguin per les seves galtes. 

 

Per favor, ella diria si estigués llegint això, tornem a parlar del seu telèfon. 

 

Una foto de la Katherine i la seva mare, l’Alicia, que es troba a la sala d’estar dels ‘Pommerenings’. L’Alícia va morir després d’una llarga batalla contra el càncer de mama el març de 2015, quan la Katherine era al setè grau.

 

La Lila no pot trobar les seves sabates de claqué, la Rachel està malalta, els gossos esperen per esmorzar, i la Katherine es dirigeix directament al garatge.  

 

“No creus que hauries de menjar alguna cosa?” Li pregunta el seu pare, buscant en un armari. “Una barra d’esmorzar?” 

 

La Katherine està de braços creuats amb la funda rosa pastís del telèfon a la mà. 

 

“Crec que hauries de menjar alguna cosa abans”

 

"Estic bé", diu ella. 

 

La Lila baixa les escales, amb pantalons curts i queixant-se, té fred.

 

"Estem a 45 graus fora," li diu el seu pare. "No penses que sigui bona idea portar pantalons curts avui?"

 

El pare torna de nou amb la Katherine, però ella ja ha marxat, a algun lloc de la casa, fent alguna cosa, no està segur del què, amb el seu telèfon. 

 

A en Dave li agradaria que l'utilitzés menys. En un mes, ella va gastar 18GB de dades. La majoria dels plans més grans són de màxim 10GB. Llavors en Dave hi va intervenir i li va retallar a 4GB. 

 

"No vull ser gaire dur encara", diu ell. "Això és quelcom que, des de meu punt de vista, hauré de desxifrar com portar-ho al meu terreny"

 

Quan en Dave tenia 13 anys, vivia sol a dues milles de distància. No tenia cap telèfon mòbil, per descomptat, i els telèfons de casa estaven reservats per als adults. Quan volia parlar amb els seus amics, es muntava a la seva bicicleta i els anava a buscar a casa seva. Els seus pares esperaven que jugués a l'aire lliure durant tot el dia i estar de tornada pel sopar. 

 

Ell ho comenta moltes vegades això. Té 56 anys, és un advocat corporatiu que no sap com pujar fotos al seu perfil de Facebook. Quan tenia 13 anys, vivia sol a dues milles de distància. No tenia un telèfon mòbil, per descomptat, i els telèfons de casa estaven reservats per als adults. Quan volia parlar amb els seus amics, es muntava en la seva bicicleta i els anava a buscar a casa seva. Els seus pares esperaven que jugués a l'aire lliure durant tot el dia i estar de tornada pel sopar. 

 

Alguns dels millors amics de la Katherine mai han estat a casa seva, o ella a la d'ells. A ulls d'en Dave, sembla que passen poca estona junts, però sap que per ella és com si estiguessin junts tot el temps. Es tracta de veure el que els envia - fotos de la seva família d'esquí, fotos del seu gat Bo - però no està segur del que els seus amics, o qui sigui que segueix, que li envien a ella. 

 

Ell comprova la factura del telèfon per veure a qui truca i quant de temps ha estat enviant missatges de text, però amb prou feines truca a ningú i la majoria de xats són sobretot a través Snapchat, on els seus missatges desapareixen. Un altre pare va recomanar a en Dave que utilitzés controls parentals per evitar que la Katherine utilitzi el seu telèfon a la nit. Ell va fer-ho, però semblava que tan aviat com ho va fer, va deixar-ho estar per alguna raó. 

 

Ell troba que la Katherine l'està esperant al cotxe amb les dues motxilles, una per als seus llibres i l'altre pel seu ordinador portàtil.

 

"Quina jaqueta portes?", ell li pregunta.

 

"He agafat un jersei," diu ella, com si ella ja ho hagués planejat abans que ell li hagués preguntat res. Torna a entrar a casa, amb el mòbil a la mà, protegint-lo de mirades indiscretes.

 

Fins i tot si el seu pare prova de mirar les seves aplicacions, els veritables drames de la vida adolescent no es troben escrits en els comentaris. 

 

Així com a vegades, els amics de la Katherine li prenen el seu mòbil només per un "no m'agrada" a totes les imatges de noies que no els hi agraden. La Katherine no pot tornar a seguir aquests perfils d'aquestes noies perquè s'assabentaries i seria prohibit.

 

En Dave i la Katherine en un parc a prop de casa seva.  

 

La Lila, 8 anys, entre les seves manualitats. En Dave va créixer només a dues milles de distància d’on ell està criant les seves filles, però la tecnologia ha fet la seva infància molt diferent. 

 

O com l’última setmana, a meitat del ball de l’escola secundària, les seves amigues van aconseguir els números de telèfon de 10 nens, però després van haver d’eliminar cinc d’ells, perquè eren estudiants de setè grau. I abans d’afegir als nois a Snapchat, es va donar compte de que havia de canviar el seu nom d’usuari, ja que era el seu mot de la infància i li feia vergonya. 

 

Llavors, com ella va canviar el seu nom d’usuari, la seva puntuació a Snapchat va tornar a zero. L’aplicació et premia amb un punt, cada “snap” que envia i rep. També és totalment compromès i estressant tenir un rang mitjà a Snapchat. Així que en un dia, ella va enviar els “snaps” necessaris per guanyar 1.000 punts.   

 

Snapchat és on és flirteja. Ella no coneix a ningú que hagi enviat una foto sense roba a cap noi, però sap que això passa amb les noies grans, que saben que han conegut el noi adequat. 

 

Res que el seu pare pugui trobar en el seu mòbil mostra lo bona que és la Katherine en les matemàtiques, bàsquet o cantant, ella vol desenvolupar-se millor amb el seu mòbil. Per ser una de les millors noies en saber què ha de publicar, com captar-ho, quan fer un “m’agrada” o què comentar.

 

Ella torna al cotxe amb el jersei blau. Un punt a favor per l’educació d’en Dave. Ell ha d’esbrinar de què va l’Snapchat. I com ser un advocat del Washington i ser un sol pare. I com fer que mengin l'esmorzar, es raspallin els cabells i arribin a temps a l'escola.

 

Ell posa la ràdio del cotxe i sintonitza el canal dels 60s al Hits1, el canal que creu que agradarà a la Katherine i a la Lila. Està sonant en Justin Bieber. Ell es retira de la calçada i mira per sobre del seient. La Katherine està mirant per la finestra amb els auriculars posats.

 

La Katherine fent els seus deures. Totes les seves classes de vuitè grau tenen una pàgina web on es pot accedir a les notes i els deures.

 

Una tarda, la Katherine es va deixar el seu mòbil accidentalment al cotxe del seu pare. No l’hauria de necessitar quan fa els deures, però ella l’agafa, per un moment s’oblida que no està al seu costat sentada al sofà en forma d’U. 

 

Els seus peus reposen sobre una taula de cafè, i el MacBook vell de la seva mare està a la seva panxa. Ella està treballant en el seu projecte final, un assaig de 12 pàgines i la presentació sobre un tema de la seva elecció. A principis d’any, va triar “Photoshop i els mitjans de comunicació,” un estudi de com les dones són retratades a les revistes.

 

Ella escriu a Google, “Com canviar la icona de Chrome.” Ella troba el que necessita en qüestió de segons. La icona es torna de color rosa. Ella torna de nou a l’assaig i còpia una línia en la presentació de PowerPoint que exposarà enfront dels seus companys de classe.   

 

Photoshop afecta a les dones de totes les edats que van de dones joves de 6 fins a les majors de 40 anys.

 

La seva mare acostumava tenir revistes de famosos per casa, però ara encara només hi ha correu brossa al seu nom.

 

La Katherine no necessita revistes o tanques publicitàries per veure dones ben retocades per ordinador. Elles estan també al teu mòbil, tot el temps, enmig de les fotos dels seus amics d’aspecte normal. Hi ha l’Aisha, hi ha el cul de la Kendall Jenner. Hi ha l’Olivia, hi ha la famosa Jenna Marbles en roba interior a Youtube.  

 

El món sencer és a la punta dels seus dits i hi serà durant anys. Això, Katherine ho exposa com una teoria un dia, és per això que no es sent com si tingués 13 anys, en absolut. És probable que es senti com si en tingués 16.

 

“Ja no em sento com una nena” diu ella. “No faig coses de nena petita”. A final de sisè grau – quan tots els seus amics van tenir mòbil i es van descarregar Snapchat, Instagram o Twitter – “Simplement vaig parar de fer tot allò que feia normalment. He deixat de jugar a jocs en el temps lliure, jugar amb joguines, a tot.”

 

La seva scooter està al garatge, plena de pols. Tots els seus animals de peluix els va donar a la Lila. El parc infantil de fusta de darrera de casa va quedar buit. Encara té el monopatí amb rodes grogues de neó, ja que muntar-lo encara està a la moda entre els seus amics. 

 

 “Simplement vaig parar de fer tot allò que feia normalment. He deixat de jugar a jocs en el temps lliure, jugar amb joguines, a tot.”

 

La Katherine passa del seu treball a Instagram, que l’obre en una pestanya nova. Hi ha la imatge d’una noia, que anirà a l’escola superior amb la Katherine, saltant fora de la piscina. Una foto d’uns núvols sobre un pàrquing. Un selfie mal il·luminado. Torna al treball. Hi ha una secció sobre com les imatges irreals de dones afecten a trastorns alimentaris adolescents.

 

Si no estàs prima, no ets atractiva

Estar prima és molt més important que estar bé de salut

No t’has de sentir malament per no menjar

 

Ella va trobar aquestes paraules en un blog que estimula l’anorèxia. Les pàgines d’aquest blog estan plenes de fotografies de noies esquelètiques i donen consells per com deixar de menjar. Si ella ho busqués, segurament la Katherine trobaria llocs com aquest per la bulímia, fer-se mal, suïcidi – tota mena de comportaments perillosos que poden tenir els adolescents amb algun trauma passat. Ella pot trobar tots aquests articles des del seu mòbil, no mostrant cap diferència en el seu rostre com quan llegeix un article a BuzzFeed.

 

En el passat has sentit tots els teus professors i familiars parlar de tu. Ets molt “madura”, “intel·ligent”, “14 cap a 45”, i tens “molt potencial”. On ho has aconseguit, si es pot saber? A enlloc!

 

Ella copia i enganxa algunes línies d’aquest blog a la seva presentació. Ella no ha fet mai cap dieta. Però, per alguna raó, diu ella, quan va trobar per primera vegada aquest blog ja no se’l va poder treure més del cap.

 

El matí del seu 14è aniversari, la Katherine s’aixeca amb l’alarma del seu mòbil. Són les 6:30 a.m.  Es dóna la volta i l’apaga en la foscor.   

 

Els seus avis que, han vingut a celebrar el final del seu primer any d’adolescència, estan dormint a l’habitació de convidats. Ella pot sentir els gossos bordant sota les escales, esperant per menjar.

 

Recolzant-se en el seu coixí decorat amb el símbol de la pau, obre l’Instagram. Més tard, la Lila li donarà una targeta regal de Starbucks. El seu pare portarà bunyols a la seva classe. Els seus avis la portaran a sopar al Melting Pot. Però abans de res, els seus amics decidiran quines imatges publicar al seu perfil d’Instagram per felicitar-la. Unes imatges que agradin per aconseguir els suficients “m’agrades” i tbhs (per ser honestos).

 

Els seus amics haurien de publicar-ho al matí, en uns minuts. Ella fa scroll fins a arribar a la imatge d’una amiga posant en bikini a la platja. Després una imatge de la Kendall Jenner. Un selfie amb un cafè. Un vídeo de bàsquet. Un selfie d’una noia amb la llengua fora. Ella torna a fer scroll, esperant que aparegui aquesta petita notificació.   

 

Veure tots els comentaris (1)

Antony


14/04/2019 19:22:40

Es muy linda

Afegir un comentari